Capítol 3 de Folger, J.P. y Jones, T.S. (1997): Nuevas direcciones en mediación. Barcelona. Paidós.
En aquest capítol de l’obra, Sara Cobb, ens proposa fer una lectura del procés de mediació des de l’òptica del que es diu i com es diu. És a dir, de les narratives que s’elaboren com a ( re ) construcció del conflicte. No obstant, allò narratiu en un procés de mediació es atribuït com a concepte sense desenvolupar o, si es vol, metàfora. La metàfora de la narració s’esdevé pel fet d’assumir que es construeix una narració però no s’assumeix les particulars conseqüències d’aquesta atribució. Per tant, l’òptica de resolució de conflictes estrictament narrativa es manté incoada en favor del procediment establert i els protocols científicament reiterats.
L’autora pretén superar aquesta deficiència mitjançant un anàlisi de: què volem dir quan parlem de la naturalesa narrativa del conflicte i la seva gestió ? i a on ens porta ésser conseqüents des d’aquesta perspectiva?. Per respondre a aquests interrogants és important centrar l’atenció a aquells aspectes de la mediació que tot sovint són rutinitzats en favor de l’objectiu últim d’arribar a acords i generar solucions creatives.
En primer lloc, és important dotar-nos d’un marc narratiu que doni sentit a la pròpia pràctica del relat d’experiències de conflicte. Sense entrar en aspectes excessivament tècnics que excedeixen l’abast d’aquest comentari, és convenient destacar alguns dels principis que la investigació ha generat en relació a la narrativitat i els seus processos de consolidació de sentit. Una primera consideració important és el doble caràcter del relat en la mediació. Així, segons l’autora la narració en la mediació és justifica per dues exigències: ètica – és considera un valor moral positiu el fet de participar i donar compte de la pròpia historia – i pragmàtica – la narracció permet passar d’allò succeït al compromís de resolució.
No obstant, com veurem, el relat i la pròpia operació d’explicar-nos en situació de conflicte dista molt de la neutralitat ètica que tot sovint es pressuposa i el seu exercici comporta dificultats pragmàtiques que tot sovint passen desapercebudes.
En primer lloc, és important destacar que els relats d’allò ocorregut i que fixen una posició de les parts no són simplement subjectius – d’acord als interessos de cada part -, sinó que tenen un caràcter genealògic. Dit d’una altre manera, el primer relat que configura la presa de posició colonitza qualsevol relat posterior. Hi ha una prevalença originaria del primer que s’exposa, ja que, l’altre part tendirà a construir el seu propi relat en oposició explícita o implícita al relat originari. En termes de l’autora, es produeix una “ colonització del relat “.
Entendre l’anterior, suposa assumir que la “ narració d’històries “ és un microdispositiu de veritat – en termes gairebé foucaultians – en el que s’operen tecnologies no neutrals de producció de sentit. Per tant, queda lluny la boirosa metàfora de la “ narració d’històries “ si realment volem ser conseqüents amb el que comporta el fet de narrar – l’autor advoca per una “materialització” de la metàfora. L’autora ens exposarà que tota pragmàtica del relat comporta necessàriament una política. És a dir, en tot procés narratiu es produeixen diferents tensions en el sí del microdispositiu de veritat, per tal d’assignar un valor dominant a alguns relats en contraposició a altres que esdevenen marginalitzats. És a dir, la colonització del relat es produeix no només ab origine com hem vist, sinó també en la selecció adaptativa del millor relat que unifiqui – fictíciament – la historia per tal d'obtenir una resolució consensuada.
Com hem insinuat el paràgraf anterior, la teoria de la narració com a microdispositiu de veritat és un producte teòric relativament recent que ha despertat un gran interès multidisciplinar. Sobretot, destacarem, pel que fa referència a les Ciències socials ja que es ben sabut que aquestes impliquen no només l’acció dels individus, sinó també, i de forma singular, l’explicació cultural que és doten entre sí per tal de justificar-la. Dit d’una altre manera, en la mesura que dotar de sentit allò que diem és imprescindible per qualsevol acte comunicatiu humà, la teoria de la narració s’estén i es ramifica en tots aquells actes humans que involucren comunicació - la pràctica totalitat d’aquests.
La Teoria de la Comunicació aborda la narrativitat des de dos enfocaments bàsics: estructuralista i postestructuralista. L’enfocament estructuralista distingeix la història - el conjunt real d’esdeveniments ocorreguts – del relat – la narració d’aquests. L’estructuralisme parteix del supòsit que història i relat s’estructuren com un unitat que dona sentit als fets socials. Al seu torn, el postestructuralisme parteix de la base que allò que podem conèixer efectivament és el relat i la historia seria aquella condició necessària que sustenta el relat però a la qual no tenim excés – recordi’s la distinció anàloga de Kant a propòsit de noumen i fenomen. Per tant, si només tenim accés efectiu al relat, podem pressuposar que els efectes s’independitzen de les causes i són posats en joc entre sí. És a dir, passa a considerar-se la relació autopoiètica d’elaboració del relat a partir dels propis continguts de la història; tot i que, al nostre entendre, s’articulen millor des del monisme fictiu del relat. L’anterior ens podria conduir a un atzucac teòric sinó tenim en compte que aquesta progressiva ficció del relat explota estructuralment en el fet que allò fictiu està trànsit per les relacions no fictives – regles situacionals i marcs culturals interpretatius – que condicionen el relat efectiu. Així, és produeix una intransitivitat curiosa que passa per ficcionar els condicionants socials i culturals de les parts en un relat que al seu torn pretén independitzar-se d’aquesta versemblança. Així, aparentment, sembla no fer-se efectiva la propietat transitiva retroactiva de rastrejar en allò fictiu la historia que s’intenta justificar.
La reflexió anterior comporta una lògica del relat que escapa als condicionants de la ficció. Aquest extrem també es destacat per l’autora quan ens proposa assumir les conseqüències de la postestructuralistes de la narrativitat. L’elecció no és casual i respon a diferents impossibilitats pròpies de la distinció entre història i relat accentuades pel postestructuralisme – com ja hem vist. Així, en la mediació no té sentit preguntar-se obsessivament per la història d’allò ocorregut, perquè sempre en tant que relat objectiu ens està vedat. Per tant, assumida la no objectivitat del relat és convenient treballar els límits de llunyania i proximitat del diferents relats construïts al voltant d’aquest element buit – insimbolitzable – que suposa la història. Una segona consideració de l’autora para atenció al paper que se li atorga al mediador/a en l’elaboració del relat. Cap concepció realista del procés de mediació pot assumir una funció neutre en termes de narrativitat del mediador/a. En aquest sentit, s’assumeix el paper coadjuvant del mediador/a en l’elaboració i transformació del relat.
L’autora parla en aquest punt de “ responsabilitat” en la construcció narrativa per part del mediador/a. Es important tenir en compte de quina manera la pròpia naturalesa narrativa del procés de mediació influeix en la pragmàtica de la resolució de conflictes i com es tradueix en termes polítics. Avaluant aquests, podem tenir una imatge més clara de les “violències” narratives que amaga el discurs i que, subreptíciament, són emparades en forma d’exigència ètica del procés de mediació.
Per tal d’entendre millor com opera el microdispositiu de veritat que coneixem com a narrativitat, l’autora, destaca tres elements que determinen els processos de constitució d’aquesta: coherència narrativa, el tancament narratiu i la interdependència narrativa.
La coherència narrativa seria aquella tendència pròpia de la narració a establir vincles lògics i causals entre els diferents esdeveniments, actors i accions de la història. Sense entrar en detalls de caràcter tècnic, podem determinar que el significat d’una narració fa referència a tota una xarxa de significats que li donen sentit i a l’hora aquest és un element més d’aquesta xarxa. Aquest sistema dinàmic de significat entra en disputa amb el sistema dinàmic de l’altra part i s’esdevé una interacció ambdós sistemes. En aquest sentit, la coherència narrativa és un procés d’estabilització narrativa que es dóna en l’intrarrelat d’una part i l’interrelat d’ambdues parts. No obstant, aquest és un procés d’estabilització sens fi que s’elabora a sí mateix en la mesura que transforma la xarxa de significats que l’inclou.
El tancament narratiu és aquell procés mitjançant el qual un relat intenta esdevenir autònom, tot excloent les versions alternatives en la seva lògica narrativa. És a dir, en la mesura que és dona un procés d’estabilització d’un relat, com hem vist, aquest pot entrar en disputa amb altres sistemes dinàmics, però no admet processos d’estabilització aliens sense desnaturalitzar-se – passar a ser un relat d’altre o un altre relat. Dit d’una altre manera, la pròpia naturalesa autopoiètica del relat exclou interpretacions alternatives en un mateix relat; així, en la mesura que assumeix una versió diferent d’allò ocorregut – un estabilització alternativa – es converteix en un relat diferent. No obstant, com hem vist quan parlàvem dels perills d’un monisme fictiu, no podem parlar d’una possibilitat il·limitada d’alternatives ja que la pròpia constitució en forma de relacions no fictives i la pròpia xarxa de significats – ressonància cultural - restringeixen el sentit possible d’allò narrat.
Com veiem, la coherència i el tancament narratius són dos processos del microdispositiu de veritat per tal d’estabilitzar el significat i neutralitzar-ne les apropiacions alternatives. L’autora destaca que, malgrat aquest procés d’estabilització, l’entropia pròpia del sistema narratiu amenaça en alguns punts concrets la pròpia constitució narrativa. La solució d’aquest microdispositiu narratiu consisteix en detectar aquests buits de significat i elaborar una subtrama addicional per omplir-los i, així, assegurar la coherència narrativa. Podem parlar d’un intent de transformació d’aquests punts febles del relat perquè no esdevinguin un punt de tancament narratiu – origen de multiplicació de significats - i, per tant, posin en joc l’elaboració causal de la narració completa. Aquesta sutura és pot fer de forma conscient o estructural, tot aprofitant la violència narrativa pròpia de la colonització del relat per part de la cultura dominant. En aquest sentit, els relats individuals que més s’assemblen als relats de les cultures dominants – convencionals – són més fàcils d’estabilitzar i tancar, perquè bona part dels buits de significat ja han estat culturalment suturats pel relat de la cultura dominant.
Al seu torn un exemple de sutura conscient, el podem trobar en el cas hipotètic d’una persona innocent que declara en un judici, malgrat el seu relat correspongui a un determinat valor de veritat, ha d’intentar que cap element pugui ser considerat punt feble en el seu relat de la història. En cas contrari, serà necessàriament considerat pel fiscal i l’opinió del jurat com a origen d’interpretacions alternatives que determinin un valor de veritat diferent a la seva declaració.
El darrer element que determina els processos de constitució de la narrativat és la interdependència narrativa. Com veiem un sistema dinàmic de significat entra en interacció amb el sistema dinàmic de significat en forma de disputa. La interdependència narrativa fa esment a com l’estabilització en forma d’interrelat es genera a partir d’una polarització discursiva que dibuixa les posicions socialment atribuïdes del conflicte – positives i negatives. L’anterior significa que el propi relat es construeix a partir de l’intent d’apropiació dels punts socialment acceptats com a positius i definint a l’altre part per la seva reducció als negatius – intents de legitimació pròpia i deslegitimació de l’altre. El conflicte s’esdevé en l’intent de revertir l’adquisició dels punts socialment acceptats per ambdues parts; no obstant, com és evident, aquest és un joc de suma zero en el que el conflicte acaba per estancar-se i/o augmenta la bel·ligerància – escalada del conflicte. En aquest punt d’irresolubilitat o atzucac, l’autora identifica la funció coadjuvant del mediador/a; així, el mediador/a és aquella figura que permet una redistribució no egoista o maniqueista dels punts socialment acceptats tot transformant la dinàmica del conflicte mitjançant l’establiment d’una nova interdependència narrativa.
Aquests tres elements dels processos de constitució de la narrativitat són importants perquè possibiliten articular una noció de relat complexa que posa en dubte no només l’assumpció ingènua d’una construcció definitiva d’un interrelat que asseguri consensos clars; sinó, el que és més important, posa en joc bona part de les preconcepcions procedimentals que es rutinitzen en el procés de mediació. Així, els relats no són estables – coherència narrativa -, el seu acabament és problemàtic – tancament narratiu – i la seva interdependència narrativa genera i perpetua el conflicte. Per tant, en contra de l’opinió corrent que advoca pel sentit ètic i de justícia que comporta narrar la pròpia història – donar veu als que han estat històricament marginats -; veiem que el fet d’explicar la pròpia historia no garanteix evitar els perills ètics propis de la idiosincràsia dels microdispositius de veritat que hem analitzat. Per tant, s’imposa la necessitat de revisar les preconcepcions assumides respecte el fet d’explicar la pròpia història en el procés de mediació per tal de copsar-ne les conseqüències implícites:
Una primera assumpció important, segons l’autora, és determinar fins a quin punt el procediment és autònom dels continguts narrats. Així, les històries relatades s’enfronten al criteri de coherència interna i, en aquest sentit, el propi procés de tancament narratiu operarà a favor d’una determinada colonització cultural del relat. Les histories menys coherents són les que rebran menys elaboració, justament perquè requereixen un major esforç de la xarxa de significats per tal d’evitar-ne els buits de significat. És a dir, les més coherents a priori, rebran un millor tancament – estabilització – que conduirà a ser integrades en la historia dominant – essent les menys elaborades susceptibles d’esdevenir més inestables i per tant marginalitzades. L’anterior és important perquè condiciona la preferència per un relat o enfocament d’aquest en l’elaboració final d’un consens.
Per superar aquesta situació que pot desembocar en injustícia, l’autor proposa assumir que el mediador/a treballarà activament per assegurar la coherència d’ambdós relats. És a dir, el fet d’assegurar un procés just comporta que la regulació del mediador vagi més enllà del procediment per centrar-se també en la història. És a dir, el mediador/a haurà de garantir oportunitats d’adopció al relat que d’entrada es pugui considerar marginalitzat. En conseqüència, podem parlar de la necessitat d’abandonar la fal·laç neutralitat per tal de donar suport i ressonància cultural al relat menys complet i coherents per assegurar-ne la major elaboració possible i, per tant, garantir-ne un cert tancament.
Un segona consideració té a veure amb la necessitat d’evitar el tancament autopoiètic de la narració per tal d’assegurar interpretacions alternatives. Si bé es important, garantir un cert tancament de les histories per tal de que puguin esdevenir opcions coherents i evitar així la colonització d’una per l’altre. És important també, garantir això mateix a partir d’una estratègia diametralment oposada a aquesta. És a dir, en un context en el que una història rep un tancament estructural que en garanteix la seva hegemonia o dominació narrativa. És important, obrir alternatives d’interpretació mitjançant la desestabilització d’aquesta, tot evitant la sutura cultural que fàcilment recobreix els seus buits de significat. Dit d’una altre manera, la justícia d’un narració consensuada la podem obtenir defensant el relat menys coherent – des d’un punt de vista narratiu – o atacant el que és més coherent – des d’un punt de vista narratiu – mitjançant la denuncia de la sutura cultural que assegura el seu tancament hegemònic.
Una darrera consideració té a veure amb la interdependència del relats i qüestiona l’adopció bipolar de les posicions socialment acceptades en la gènesi i escalada del conflicte. En aquest cas, l’acció del mediador ha de garantir una assignació de posicions socialment acceptades en favor d’un interrelat que aglutini posicions no binàries o disjuntives: ni bo ni dolent.
Finalment, hem de concloure que l’ètica de la construcció de consensos queda seriosament amenaçada quan es pretén mantenir a ultrança una separació artificiosa entre la regulació del procediment i la de contingut. Així, només una regulació del procediment que tingui en compte la constitució narrativa del contingut – i en sigui conseqüent - pot assegurar una política del relat que en la seva pragmàtica arribi a acords justos per ambdues parts.
