Els diferents rols de les terceres parts en un conflicte

Si definim un conflicte per la confrontació entre dues parts amb interessos contraposats. És important destacar les possibles funcions que pot adoptar una tercera part a l'hora de gestionar el conflicte. En aquesta assignatura ens centrem amb el paper de la tercera part com a mediador/a. No obstant això, com veurem, hi han altres rols que poden desenvolupar les terceres parts en situació de gestió de conflictes.

En primer lloc, definirem la mediació com aquella pràctica en la que la tercera part,  de forma sistemàtica i competent, intenta facilitar la comunicació entre les dues parts, per tal d'aconseguir un acord lliure i compartit que les beneficií a ambdues o millori la situació/relació entre les parts.

Aquesta posició, la de la tercera part mediadora, la podem establir, en una hipotètica representació dual de gestió del conflicte, en una posició equidistant entre un exercici de contenció i una mera assistència passiva al desacord. La determinació gràfica anterior és important perquè ens permet situar a la mediació en aquesta equidistància que tendeix, necessàriament, al perfil baix o a la no intervenció. Dit d'una altre manera, en un conflicte que no té una resolució positiva, el mediador o la mediadora, obligatòriament haurà d'apostar per definició per vies que no interfereixin les parts o bé, directament, abstenir-se.

En aquest sentit, un altre rol que pot adoptar amb naturalitat la tercera part i que es proper a la tasca del mediador, tot i que no s'ha de confondre amb aquest, és la de consultor. Un consultor/a és aquella persona a la que s'adrecen les dues parts per tal de demanar consell sobre com resoldre el conflicte. En aquest sentit, el consultor  proposa una sèrie de solucions creatives al conflicte. El rol de consultor és semblant al del mediador/a perquè ambdós aposten per: la comunicació, l'anàlisi del conflicte i la creativitat per tal de resoldre'l. No obstant, divergeixen en el fet que el mediador no pot generar de forma directa o manifesta les solucions del problema - en tot cas, pot conduir a la reflexió de diferents alternatives de repensar el conflicte en termes condicionals -, en canvi el que es demana al consultor/a és aquesta generació d'alternatives de resolució.

Un altre rol possible per a la tercera part és el de conciliador/a. En aquest cas, el conciliador estableix un pont informal de comunicació entre les parts. En aquest sentit, s'assembla a la mediació en quan facilita l'anàlisi del conflicte, rebaixa tensió i ajuda a desencallar la situació des d'un punt de vista comunicatiu. Al seu torn, difereix de la mediació en quan és menys sistemàtica i el seu paper en la resolució del conflicte pot ser vinculant.

Un cop hem vist les opcions amb perfil més baix que la mediació. Analitzarem també aquelles funcions que pot adoptar la tercera part amb un caràcter més coercitiu. 

Un altre rol que pot assumir la tercera part és la d’àrbitre. Al igual que en els esports, la figura d’àrbitre es aquella legitimada i autoritzada per donar a les parts una sentència, normalment, vinculant. Aquesta figura determina per sobre de les parts la millor opció per resoldre el conflicte, estiguin o no d'acord aquestes. En aquest sentit, l'arbitratge sol se un pas previ a mesures de tipus legal, quan opcions voluntàries d'acord, com per exemple la mediació, han fracassat.

Un altre rol en la vessant més coercitiva de les terceres parts és la de jutge. Un jutge és aquella tercera part que mitjançant l'autoritat legal determinar de forma vinculant la resolució d'un conflicte, amb independència absoluta de la consideració de les parts. Així, és una de les figures últimes a les que es pot apel·lar en cas de conflicte. 

Finalment, una darrera figura que té un status singular o excepcional, com a tercera part, és la del pacificador. Un pacificador/a és aquella figura que tenen els Estats com a força excepcional de manteniment de la pau i l'ordre. Un exemple habitual serien els cossos i forces de seguretat de l'estat que, en cas de conflicte, tenen la suficient autoritat pública per determinar mesures de contenció vers un conflicte que ha escalat en violència.

Capacitat mediadora: una competència del Segle XXI

Aquesta reflexió ve originada per la convicció que la nostra pròpia època requereix formes d'interrelació i comunicació diferents a les que havien estat usuals en el passat. Així, si tenim en compte la progressiva democratització que s'ha produït a la societat en relació al coneixement, haurem de concloure que noves formes de relació, també més democràtiques, s'hauran d'imposar a les verticals. 

Repensar la comunicació i els vincles personals i professionals en termes d'horitzontalitat, suposa entendre que els postulats coactius de relació van perdent pes, en comparació a formes de relació basades en la responsabilitat compartida, la confiança i la cooperació. L'anterior és especialment significatiu, perquè necessàriament comporta posar en valor tots aquells metavalors associats a la mediació que hem estat analitzant a classe. Al nostre entendre, la capacitat mediadora al Segle XXI suposa traduir les característiques del mediador en quelcom assumit per les dues parts com a escenari natural de la seva relació quotidiana.

En primer lloc, el mediador/a personifica el no poder; per tant, les relacions pròpies d'una democratització social són aquelles que transformen el poder en coneixement. Així, en la mesura que totes les parts tenen accés potencial al coneixement no és pot imposar un poder de posició. En conseqüència, es fa necessari establir uns mecanismes de relació que posin entre parèntesi el poder - epoché -, per tal d'articular-se sobre uns principis de col·laboració i satisfacció mútua d'interessos. 

En segon lloc, el mediador/a intenta catalitzar un situació anquilosada de conflicte per tal de generar dinàmiques de resolució fluides i creatives. En aquest sentit, la nostra època esdevé paradigmàtica a l'hora de situar la innovació i la creativitat en objectiu social i econòmic fonamental. Per tant, dimanar la creativitat de les opcions impensades per resoldre problemes ha de ser quelcom a fomentar en els nous espais de relació en els que la innovació haurà de ser la component fonamental.

En tercer lloc, el mediador/a es un gestor que pretén millorar la comunicació entre les parts. De nou, ens trobem davant d'un context social on allò més revolucionari té a veure amb l'explosió de noves formes socials de comunicació - recordi's l'impacte vertiginós de les xarxes socials a Internet. Per tant, és fonamental convertir les relacions dels Segle XXI amb formes de comunicació més obertes, flexibles i transparents. En la mesura que bona part del valor social i econòmic que siguem capaços de generar individualment, provindrà necessàriament de la capacitat d'optimitzar les nostres pròpies capacitats comunicatives.

En resum, la mediació com a estratègia de resolució positiva de conflictes cobra una importància estratègica en una societat més democràtica - horitzontal - i en la que bona part dels seus processos més característics depenen de forma crucial de la comunicació. Per tant, traslladar la funció mediadora a l'entorn i les exigències personals de la societat que estem construint és una tasca professional que no només implica a la figura dels seus professionals - els mediadors i mediadores -, sinó també a la nostra en tant que pedagogs i pedagogues que entenen la particular singularitat del temps que els hi ha tocat viure. 

Alternatives lúdiques com a didàctica de resolució de conflictes

En aquesta entrada reflexionarem, en tant que pedagogs/gues, vers una alternativa lúdica de didàctica de resolució de conflictes. En aquest sentit, proposarem la utilització de mitjans audiovisuals com la TV, pel·lícules, noticies de diari, obres de teatre, literatura i internet per tal de facilitar la didàctica de resolució de conflictes. 

D'entrada, hem de considerar que un conflicte és quelcom despersonalitzable i accidental. En conseqüència, hauria de ser possible traslladar l'ocorregut a un escenari fictici per tal d'analitzar-ne diferents solucions. Així, una bona forma d'entendre perquè els individus estem fascinats per les histories, els contes i la ficció en general és adonar-nos que les nostres possibilitats de vida són limitades i necessitem altres representacions d'alternatives de vida, sense assumir-ne el cos de les conseqüències directament o en primera persona. 

Des d'un punt de vista educatiu, considerem interessant apostar per la introducció de continguts de ficció on es plantegin conflictes i formes de resolució - positives i negatives - d'aquests com a via d'aprenentatge. A més, seria convenient introduir continguts teòrics per tal de que els destinataris reflexionessin aquests continguts en els termes propis de la teoria de mediació de conflictes.

Des d'un punt de vista lúdic,  entendre el conflicte com a quelcom consubstancial a la interacció humana que requereix una gestió creativa, responsable i justa és un metavalor que tot sovint pot resultar complex d'interioritzar. Per tant, considerem oportú l’ús de continguts atractius pels destinataris en els que es plantegin conflictes en diferents mitjans i propostes d'actuació davant d'aquests, de forma demostrativa, pràctica i actualitzada als nous llenguatges de comunicació social. 

Objectivar el conflicte suposa assumir el seu caràcter accidental i la seva dimensió temporal

Una de les presumpcions necessàries per tal que l'enquadrament sigui efectiu és convertir allò essencial en allò accidental. És a dir, en la mesura que siguem capaços de transformar en accidental allò que sembla inevitable, tindrem una perspectiva correcte per afrontar el conflicte de forma positiva o constructiva. L'anterior sembla senzill però no ho és, així hom tot sovint té la impressió teleològica o determinista de que si quelcom no ha funcionat bé en una interacció social és degut a les característiques personals de l'altre part - d'aquí la necessitat, com veiem, de despersonalitzar el conflicte. No obstant, la nostra tasca com a mediadors consisteix, també, en insistir que el conflicte depèn de les circumstàncies. Així, les circumstàncies no són alguna cosa donada pel destí davant del qual res es pot fer; sinó tot el contrari, les circumstàncies són l'espai de contingència de tota acció humana - incloses les comunicatives. L'anterior és important perquè ens permet fer una inferència mediadora. Així, si som capaços de resituar o recontextualitzar el desacord entre les parts, facilitarem, en darrera instància, la reconceptualització de la figura de l'altre part en disputa com a legítim detentor dels seus interessos. 

D'altra banda, la dimensió temporal del conflicte és aquella que converteix en present continu la confrontació i en un passat cristal·litzat allò que el desencadenà. No obstant, aquests temps del conflicte és una representació estàtica i determinista del conflicte i el seu origen. Dit d'una altre manera, una resolució positiva del conflicte passa necessàriament per replantejar el passat com a quelcom no cristal·litzat, sinó accidental. És a dir, el passat fou un origen accidental del conflicte, per tant no necessari. Com a mediadors/res se'ns encomana la tasca de reinterpretar el passat en termes de les alternatives que el conflicte va impossibilitar. Així, en la mesura que siguem capaços de revelar totes aquelles possibilitats no reeixides del que va passar, podrem desactivar l'esclerosi del present per tal d'obrir esperances de futur. En aquest sentit, és imprescindible imaginar altres passats possibles on el conflicte es va desactivar perquè retroactivament alimenten un futur conciliador en el que la possibilitat del conflicte esdevé biogràfic i no simplement una crònica d'una impossibilitat. 

Reflexions sobre les activitats realitzades a l’aula i la participació a classe

II

Una altre activitat que hem realitzat durant el curs, ha estat l’estudi selectiu de casos. En aquest sentit, un dels primers casos que vàrem analitzar tenia per objectiu mostrar-nos com operen de forma inconscient els prejudicis i les falses estimacions. Recordem-lo breument, davant d’una situació de robatori d’un compàs es produeixen tota uns sèrie de dinàmiques d’acusació que impliquen a un dels alumnes “ problemàtics “ de l’aula. En aquest sentit, veiem que tota la dinàmica d’acusació s’esdevé més per relacions personals dels alumnes que per proves fefaents del robatori. Per tant, ja podem entreveure que en qualsevol dinàmica d’interrelació entre persones que es coneixen, hi ha dues dimensions a tenir en compte davant la mediació.

Una primer dimensió, té a veure amb els propis rols de cada part. Així, en qualsevol interrelació hi ha una sèrie de rols que es distribueixen entre les parts. En aquest cas concret, hi ha una sèrie de rols que tenen a veure amb aspectes positius que són atribuïts a un determinat tipus d’alumnes – els que “ estan ben considerats “ pel professorat – i una sèrie de rols que tenen a veure amb aspectes negatius que són atributis a la contrapart “ problemàtica “. No obstant, en aquesta dimensió ja podem entreveure els prejudicis que es mobilitzen, no perquè estiguin absolutament mancats de fonament – tot prejudici té una base mínima o inicial de sentit -; sinó, perquè es més fàcil cognitivament atribuir comportaments homogenis a les persones que construir una personalitat complexa. En aquest cas, a classe vàrem estar incidint en la necessitat d’analitzar fins a quin punt, normalment inconscient, operen els nostres prejudicis i estereotips i com els hem d’eliminar en la mesura del possible en benefici del paper neutral del mediador/a.

Una segona dimensió, té a veure amb les diferents components que determinen la intel·lecció d’una situació. Dit d’una altre manera, no sempre es fàcil discriminar els diferents components que es donen en un acte cognitiu. Així, una de les tasques fonamentals com a mediadors consisteix en: aclarir un conflicte per poder-lo entendre. En aquest sentit, vàrem treballar a l’aula, aspectes com la diferència en tota narració d’un conflicte de: Pensaments, Sentiments i Actuacions. Aquesta discriminació entre components d’un conflicte és una de les tasques que un mediador o mediadora ha de realitzar no només respecte a sí mateix i la seva pròpia comprensió professional del conflicte; sinó com una de les fases de la pròpia mediació – aclarir el problema. En la mesura que siguem capaços d’aconseguir una delimitació nítida d’aquests components podrem entrar en millors probabilitats d’èxit a un procés d’enquadrament, per convertir les posicions a interessos clarament definits. 

Finalment, hem de destacar que aquesta activitat ens va permetre entendre com la nostra forma de comprendre les situacions està sempre condicionada per les diferents experiències i bagatge personal. A més, hem de tenir en compte que tots anem incorporant formes poc objectives de raonament que apliquem com automatismes d’atribució i que, si no són convenientment objecte d’autocrítica,  poden esdevenir  prejudicis i estereotips tot sovint difícilment eradicables.

Objectivar el conflicte suposa despersonalitzar l'ocorregut.

Aquest procés que està en el sí d'algunes estratègies d'enquadrament suposa entendre que en un conflicte deixem de ser nosaltres mateixos - en sentit figurat - per esdevenir parts. Comprendre l'anterior és cabdal si es pretén assumir que el en que ens passa respon a un esquema ja conegut per la psicologia social i les habilitats socials; és a dir, quelcom objectivable pel discurs de les ciències humanes. Despersonalitzar suposa generalitzar una conducta més enllà del subjecte que la du a terme. En aquest sentit es produeix una desarticulació de les conductes per esdevenir posicions en disputa.

Utilitzant la metàfora dels escacs: despersonalitzar és arribar a la conclusió que el joc d'escacs té la seva pròpia lògica més enllà dels jugadors que accidentalment hi juguen. Tot i que aquesta tesi té les seves dificultats, com per exemple: el caràcter intrínsec de la pròpia experiència a l'hora de definir no només el conflicte, sinó també les seves possibles solucions - aquest aspecte el treballarem en una entrada posterior -; és important tenir clar que sense un determinat grau de despersonalització, és impossible transcendir el solipsisme moral per acceptar formes de resolució que tinguin en compte els metavalors - convé recordar la noció de " Third Side " que ens apuntava William L. Ury . 

 

En suma, la despersonalitació suposa reconèixer que només entenent que la convicció pròpia es una posició en un dualitat d'interessos no sempre explícitament reconeguts. Per tant, assumir les pròpies conviccions com a relatives, relativitizar-se un mateix, permet entrar en una nova dinàmica de negociació en que les parts s'entenen com a tals i prioritzen la resolució del conflicte. Dit des d'un plantejament psicològic, és imprescindible dotar al subjecte d'una nova mirada autoconscient al propi self que superi la pròpia noció d'un jo amenaçat i narcisista. 

 

L'experiència mediadora

En aquest moment del curs en el que ja hem començat a simular mediacions a l'aula, m'agradaria reflexionar sobre la transició des de les posicions als interessos i les necessitats. En aquesta reflexió defensarem la tesi que el procés d'enquadrament suposa, en el fons, una presa d'autoconsciència del conflicte. En aquest sentit, també farem esment que una presa d'autoconsciència s'esdevé per una transició cognitiva provocada per una sèrie d'elements que a priori no són contemplats pel subjecte. 

En primer lloc, és important entendre que la solució d'un conflicte comporta, necessàriament, assumir que la situació conflictiva no té una resolució maximalista. És a dir, en la mesura que les parts assumeixen la necessitat de trobar alternatives a la seva posició, estem en situació de fer la transició cap a un negociació d'interessos i necessitats. Convertir una idea general com l'anterior a una veritat interna, suposa haver experimentat l'atzucac del conflicte. És a dir, en la mesura que es té una experiència personal de la impossibilitat de resoldre un conflicte de forma unilateral, sorgeix una dinàmica estèril d'estancament que comporta desgast no només comunicatiu i interpersonal sinó, sobretot, emocional. Aquesta experiència escleròtica permet que en un moment determinat es prengui autoconsciència de la pròpia irresolubilitat positiva del conflicte en termes estrictes de posició.

En segon lloc, aquesta autoconsciència habitualment no és produeix de forma espontània. En aquest sentit, és útil la tasca mediadora en la mesura que facilita o catalitza la transició cognitiva indispensable per prendre autoconsciència objectiva del propi estancament en el conflicte. Així, hi han un seguit de processos que poden desencadenar aquesta transició cognitiva. Com hem vist a l'aula, contribuir a aquest procés de transformació suposa aplicar una sèrie d'estratègies que ajuden a la pressa de consciència. Destacarem dos processos interns que, al nostre entendre, responen a les estratègies d'enquadrament:

1. Objectivar el conflicte suposa despersonalitzar l'ocorregut. 
2. Objectivar el conflicte suposa assumir el seu caràcter accidental i la seva dimensió temporal

En continuarem parlant...

Reflexions sobre les activitats realitzades a l’aula i la participació a classe

I. 

Una de les primeres activitats que hem realitzat ha estat la construcció d’un puzzle, sense comunicar-nos de forma verbal. En aquest context, es posa de relleu la impossibilitat de relació humana sense comunicació. Dit d’una altre manera,  tota relació humana que no opti per una forma democràtica de comunicació comporta actituds de domini. Així, en la impossibilitat de comunicar-nos, l’instint de superació individual de les dificultats ens fa tendir a trobar solucions imposades. Aquest fet, redunda amb la incapacitat personal – més acusada en alguns casos que d’altres – de tenir actituds: d’espera, paciència i respecte. De fet, activitats com aquesta demostren que és més necessari que mai, davant la proliferació de conflictes, cultivar aquestes dues perspectives. 

Per una banda, tot el que té a veure amb fomentar formes de comunicació el més acurades i sofisticades possibles. És a dir, no ens serveix qualsevol tipus de comunicació, basada en formes poc elaborades de transmissió d’informació, recursos expressius, etc. Sinó tot el contrari, en un context on els reptes comunicatius esdevenen creixents és més important que mai educar i transmetre una sèrie de competències que perfeccionin les  nostre formes comunicatives. En aquest sentit, hem de fomentar, educativament, el desenvolupament dels nostres alumnes perquè esdevinguin bons oradors; és a dir, que transmetin de forma clara i assertiva missatges rellevants. 

D’altra banda, quan la comunicació, malgrat aquest èmfasi de millora, no permet solucionar les dificultats de relació, hem d’optar per tota una sèrie de competències que van associades al que anomenen actituds passives; com per exemple: respecte, atenció, paciència, etc. Aquestes actituds són importants davant les situacions en les que la comunicació té dificultats per realitzar-se de forma exitosa, o bé, l’interlocutor no demostra ni la predisposició ni la capacitat d’establir una comunicació competent. 

Finalment, com veiem, aquesta activitat ens ha permès reflexionar sobre la necessitat d’enfocar educativament la qüestió de la “ Comunicació “ com un dels temes fonamentals al voltant del qual treballar tot un seguit de competències transversals, que al nostre entendre, són imprescindibles a l’hora d’afrontar la gestió positiva de conflictes. 

Els metavalors com una aposta simbòlica

William L. Ury ens proposa una reflexió sobre la mediació de conflictes internacionals. Sense entrar en detall del nucli de la proposta de l'autor " el camí d'Abraham ", sí ens sembla interessant destacar algunes idees del seu discurs. En primer lloc, la importància de les perspectives noves vers els conflictes estancats. La solució a un problema madur, no sorgirà en cap cas de les propies lògiques d'ambdues parts, serà necessària una nova lògica - una perspectiva nova - sobre el conflicte en qüestió.

Aquesta nova lògica, en el cas dels conflictes polítics internacionals, té a veure amb el que l'autor anomena el tercer lloc - la tercera posició o " Third side ". El tercer lloc seria el conjunt d'interessos generals implicats en el conflicte, però que no responen, d'entrada, a l'interès particular de les parts en disputa. Així, convertir la lògica del conflicte en una nova lògica suposa advertir a les parts en litigi de l'amplitud del què hi ha en joc, més enllà de la seva mirada restrictiva. 

En la mesura que el conflicte pugui escapar del terreny viciat per les lògiques ineficients, podrem assajar una nova lògica - com ja anticipàvem en les primeres reflexions d'aquest blog - en la que els que es guanya és superior al que es sacrifica. Dit d'una altre manera, se sacrifica l'interès particular per guanyar o garantir un interès general que ens involucra a tots. Aconseguir l'anterior suposa acostar les parts al balcó - go to the balcony -; dit d'una altre manera, només acostant a les parts a una visió directe de l'abisme del que es pot perdre, del perill i del què hi ha en joc, és podrà aturar disruptivament l'escalada egoista de defensa del propi interès. 

Assumir l'anterior suposa, també, creure en el poder simbòlic dels gestos - caminar, escoltar, parlar -; perquè en la mesura que som capaços de parlar i escoltar a l'altre, serem capaços d'iniciar un procés de transformació personal. Anticipem aquí una tesi personal, només serà possible la resolució positiva d'un conflicte quan ambdues parts siguin capaces d'autotransformar la seva mirada de l'altre i de sí mateixes. En aquest sentit es pot passar de la hostilitat a la hospitalitat i, en conseqüència, fer que els petits gestos simbòlics fructifiquin com una gla.

L'emocionalitat del conflicte

Una de les constants a l'hora d'entendre el conflicte és adonar-se'n que tot sovint la nota característica que determina la gravetat d'aquest és el seu caràcter emocional. Entenem per " emoció ": aquell estat afectiu que s'experimenta com a una reacció subjectiva a l'ambient. Aquesta reacció comporta una sèrie de canvis innats de caràcter fisiològic  i endocrí, tot i que són influïts i determinats, també, per l'experiència personal. Com sabem, hi han moltes discussions a propòsit de la taxonomia de les emocions primàries o bàsiques; no obstant, una classificació força acceptada les delimita a sis emocions bàsiques:

• Por
• Sorpresa
• Aversió
• Ira
• Alegria
• Tristesa

 

De la descripció anterior és important destacar-ne alguns aspectes. 

En primer lloc, les emocions són quelcom innat i també aprés. És a dir, no són ni modificables del tot ni modificables en absolut; tenen, per tant, un grau d'intervenció. Aquesta grau d'intervenció l'haurem de determinar en la pròpia intervenció mediadora. Així, alguns subjectes seran més proclius al entrenament emocional que d'altres. Com sabem, la mediació no és una terapia conductual, però comporta, en els seus propis mecanisme d'afrontament, la necessitat d'aprendre a gestionar les propies conductes i, en consequencia, les reaccions emocionals que les sustenten.

En segon lloc, les emocions responen a un repte adaptatiu. Si tenim una concepció constructivista del conflicte, és a dir, quelcom no essencial, sinó fruit d'una sèrie de circumstàncies que envolten disruptivament la relació personal o d'interés entre dues o més parts. Entendre les emocions com adaptació, suposa generar formes de resolució de conflictes que comportin una millor adaptació i, a l'hora, una disminució de la intensitat emocional. 

Finalment, veiem que atendre fenomenològicament el conflicte suposa incidir en tots aquells aspectes que el constitueixen. En aquest sentit, és important enfocar la nostra atenció professional a la persones com a quelcom complex, que en superfície juga un paper de detentor d'interessos; però que des d'un punt de vista psicoanalític, és un fus d'emocions, pensaments i percepcions.