sábado

Reflexions sobre les activitats realitzades a l’aula i la participació a classe



VII.


A l’assignatura de “ mediació i gestió del conflicte “ ens hem interessat, com ja hem vist anteriorment, per formes alternatives de gestió de conflictes. No obstant, aquest focus d’interès s’ha ampliat prenent com a òptica aquell horitzó de propostes alternatives de gestió de la convivència i aprenentatge comunitari que d’alguna manera sintonitzaven en el marc de l’assignatura i el seu enfocament. Des d’aquesta òptica ampliada, hem d’entendre l’estratègia formativa de  l’aprenentatge servei.  

Sense entrar en detalls ja comentats a l’aula, entenem l’aprenentatge servei com aquella estratègia formativa que combina: l’aprenentatge amb un servei a la comunitat. Així, mentre eduquem transformem la societat. Aquesta doble finalitat és enormement positiva per dos motius bàsics.

Per una banda, educar en la transformació, suposa assumir com implícits que la realitat és quelcom mutable i, per tant, es pot transformar intencionalment. L’anterior a més no és un aprenentatge declaratiu en el que exposem una veritat social, sinó una conseqüència d’una aprenentatge directe sobre el terreny – la realitat. Així, els alumnes implicats en l’aprenentatge servei arriben a dues conclusions fonamentals. Una primera té a veure amb la necessitat d’implicar-se activament en la societat per tal que aquesta es transformi. La transformació social només es possible des de la interacció efectiva dels seus membres, a priori o en abstracte no es produeixen canvis ni de mentalitat ni de conducta. La segona conclusió és que l’acció individual vers la transformació social té els seus límits. Així, a nivell individual el nostre radi d’acció i la capacitat d’influència és limitada.

D’altra banda, educar en la transformació suposa adquirir una determinada posició social que, malgrat que l’influencia individual sigui limitada – com hem vist -, ens permet esdevenir punt d’anclatge del canvi. Dit en paraules metafòriques, posicionar-se socialment comporta esdevenir un punt a través del qual la “ palanca del canvi “ és pot recolzar per canviar el món – tot recordant la famosa frase atribuïda a Arquímedes: «Doneu-me un punt de suport i mouré el món».

Finalment, hem de destacar el fet que l’aprenentatge servei, des del nostre punt de vista, adopta aquesta concepció transformadora des d’un punt de vista generatiu, en contraposició a un punt de vista reproductiu o assistencial. Ens expliquem, una proposta d’aprenentatge servei ha de servir per generar nous voluntaris i fomentar l’aprenentatge com a forma d’empoderament personal i col·lectiu. En aquest sentit, entenem per generatiu el fet que l’aprenentatge servei dissemina una metodologia activa d’aprenentatge mentre es transforma la realitat social, tot generant un major empoderament de la societat civil versus les dependències que crea el model administrat dels serveis socials públics. L’anterior no significa que l’aprenentatge servei o hagi de substituir la xarxa de serveis públics, sinó que un aposta d’aquest tipus ha de generar més iniciativa i activitat per part del Tercer Sector a l’hora de sumar voluntaris i consciències actives vers els reptes que ens enfrontem, de forma col·lectiva, com a Societat.    


El model Transformatiu de mediació de conflictes





En aquesta entrada pretenem fer una introducció al model Transformatiu de mediació de conflictes per tal d’entendre quina proposta articula i reflexionar sobre la seva viabilitat professional per un perfil com el nostre.

En primer lloc, convé determinar que el model Transformatiu teoritzat per Bush i Folger opta per  supeditar  els acords de la mediació, a una transformació de les relacions de les parts.  En aquest sentit, suposa una reconceptualització del model tradicional – més enfocat en el consens d’interessos, més enllà de les relacions entre les parts. És a dir, en aquest cas, no és tant important arribar a un consens, sinó transformar les relacions a través de l’(auto)transformació  de les parts. Aquesta (auto)transformació de les parts suposa, en el fons, una revalorització de sí mateixes. Dit d’una altre manera, en la mesura que les parts assumeixen un rol actiu i protagonista vers la seva pròpia vida i els seus interessos, deixaran d’estar atrapades en dinàmiques de subjecció passiva i, per tant, de conflicte. En aquest cas, l’èxit del model passa per una (auto)transformació que empoderi a les parts a l’hora d’establir relacions més igualitàries i justes entre sí.

L’empoderament de les parts suposa, en el fons, entrar en el cercle virtuós de l’autoestima. És a dir, recuperar el propi valor de sí, a través del reconeixement dels altres. Aquest procés en forma de feedback comporta una major autoestima i, per tant, un major reconeixement. En aquest sentit, la mediació té més a veure amb un procés de teràpia psicològica que permet recuperar l’autoestima a partir de l’afrontament del conflicte, que una tècnica lineal de resolució simple de conflictes. L’anterior té avantatges i inconvenients. El primer avantatge, fonamental, rau en el fet que s’entenen les parts com a subjectes complexos i no com a ens de raó. Per tant, aquest model supera la limitació o reduccionisme de considerar que les parts es mouen per un fred enquadrament cognitivista en forma d’interessos. L’anterior és important perquè en un esquema de raó, els incompliments emocionals dels acords pactats s’atribueixen a la simple voluntat de les parts i això, com sabem, és un error interpretatiu que qüestiona la viabilitat real del model. En altres paraules, fent un paral·lelisme mèdic, la reducció de judici anterior és com afirmar que: la depressió de les persones és voluntària i no un trastorn mèdic. La incapacitat de contemplar de forma global a l’individu, en la seva dimensió també emocional suposa una limitació fonamental del model tradicional – més enllà de la fase d’expressió de sentiments, que tot i ser necessària, en molts casos no és suficient per tal d’abordar amb garanties d’èxit un procés de mediació.

D’altra banda, com aspecte negatiu, aquesta mirada complexa vers la el subjecte, complica enormement la tasca mediadora. En aquest sentit, contemplar de forma integral l’individu suposa assumir un procés de treball transdisciplinar – de tall eminentment psicològic o psicoterapèutic - que difícilment podem realitzar en exclusiva com a pedagogs i pedagogues. L’anterior no suposa que no siguem capaços d’especialitzar-nos per tal de cobrir aquesta demanda, sinó que en complica l’accés i, d’alguna manera, ens exigeix major nombre de competències professionals o un treball en equip.

Finalment, convé destacar que aquest plantejament mediador està en consonància amb les teories de creixement personal. L’anterior, com sabem, pot ser fàcilment manipulat per les pseudofilosofies  New Age i, per tant, pot ser un focus d’intrusisme professional – en el millor dels casos -, quan no directament pel frau de suposats gurus i guies espirituals. 

domingo

Exposició a classe: La Mediació Penitenciària.

 



La nostra exposició a classe va versar sobre la Mediació Penitenciària a partir d’un article que en focalitzava l’interès. En aquest cas, l’exposició la vàrem realitzar el grup de: l’Esther, Teresa, Miriam i un servidor. A continuació explicaré breument el procés de treball de preparació de l’exposició i algun aspecte concret sobre aquest tipus de mediació – no repetirem l’exposat ja que es pot seguir fàcilment amb les diapositives que acompanyen l’entrada.  

La primera fase d’aquest treball grupal va consistir en la recerca personal de documents per poder realitzar l’exposició. En aquest cas, la Teresa va trobar un article de mediació penitenciària que ens va enviar a la resta de companys i un servidor en va trobar un de mediació escolar. Un cop llegits ambdós, no teníem molt clar quin article fer ,així que li vam demanar consell via mail a l’Esther, que ens va recomanar la mediació penitenciària, ja que les exposicions havien de sortir una mica del que ja havíem fet a classe – en aquest cas, la mediació escolar.

Un cop decidit l’article, ens vàrem reunir tots a la classe per treball autònom que ens havia deixat l’Esther per determinar quina part feia cadascú. Un cop decidit ho vàrem treballar de forma individual i ens vàrem reunir una setmana després per tal d’ajuntar la informació i crear el power de presentació.

En aquest cas, no hi va haver problemes a l’hora de crear el power ni d’acordar el criteri de la informació a disposar; ja que teníem com a premissa resumir la informació en un nombre limitat de diapositives per evitar que un article tan complet comportés una presentació excessivament llarga. La darrera consideració que vàrem acordar va consistir en temps de presentació de cadascú i l’ordre general de presentació de l’exposició que em va recaure a mi.

Pel que fa referència a l’exposició, haig de destacar que, llevat dels nervis habituals en aquests casos, la presentació va sortir prou bé – una mica llarga, però com he dit era un perill que malgrat vam intentar esquivar, érem conscients que podia succeir. A més, vàrem percebre força interès per part de les companyes i l’Esther ens va apuntar que havia estat molt completa.

Des d’un punt de vista de continguts, voldria destacar que la mediació penitenciària suposa un context especialment indicat per la mediació pel fet que les presons són un entorn procliu a la conflictivitat. Així, les pròpies característiques del context – centre de regim tancat, superpoblat i amb un estricte control disciplinari – juntament amb el perfil de les persones recluses obligades a conviure– normalment persones amb tendència a l’agressivitat – comporten un alta probabilitat d’aparició de conflictes.  Els conflictes a la presó sorgeixen per la combinació entre les característiques de l’entorn i la personalitat dels interns. Així, la mediació s’entén com un premi a la bona conducta. És a dir, davant d’un conflicte hi ha múltiples formes d’afrontament. No obstant, la presó privilegia la mediació en aquells casos en els que la conducta dels interns els hi permet ser mereixedors d’una consideració alternativa a l’habitual - que té més veure amb l’aplicació més estricte de la disciplina i l’ordre penitenciari.

En aquest sentit, tot i que la mediació a la presó pot ser fruit d’una imposició per part de l’autoritat carcerària, també és important destacar que pot esdevenir una fase prèvia important que condiciona  el repartiment de beneficis i càstigs. Dit d’una altre manera, tot i que la mediació, en condicions ideals ha de ser desinteressada, en aquest context l’atractiu d’aconseguir maximitzar els beneficis - en forma de recompenses i progressar en graus de llibertat – i evitar els càstigs – la pèrdua de l’anterior – és un al·licient per el procés de mediació. Així, un cop en context de mediació és possible aconseguir altres objectius que tenen a veure amb dotar de competències de comunicació interpersonal – habilitats socials – i millorar la convivència a la presó. No obstant, hem de tenir clar que aquests dos condicionants: bona conducta i incentius són els elements clau per un abordatge realista de la mediació penitenciaria.

Més en concret, la bona conducta per entrar en un procés de mediació ens permet fer una selecció prèvia. Tot i que el document és bastant crític amb aquest punt, ja que insisteix que aquesta premissa deixa a fora a les persones que més necessiten l’aprenentatge d’un procés de mediació, la nostra posició al respecte apunta a la necessitat de garantir un mínim de voluntat real en el procés. En aquest sentit, en cas contrari ens trobarem com a parts d’una mediació a persones que en cap cas estan disposades a comprometre’s realment amb les responsabilitats que emanen els acords d’un procés de mediació. Per tant, és imprescindible un mínim de selecció per tal d’aconseguir que entrin en el procés persones interessades en guanyar alguna cosa, malgrat que el que pretenguin guanyar no tingui tan a veure amb els objectius de la mediació.  L’”esquer” interessat del guany és la forma d’atreure a les parts a un context en el que pretenem un aprenentatge global vers la resolució no violenta de conflictes. Tot i que l’objectiu és ambiciós i la dinàmica exposada anteriorment, a propòsit de les condicions de vida diària de la presó, actua com a contravalor de facto a aquests propòsits; si es cert que la combinació d’incentiu i treball amb els presos dóna oportunitats per replantejar conductes – en la línia dels plantejaments de la justícia restaurativa - i millorar la seva estada a la presó. 



sábado

Reflexions sobre les activitats realitzades a l’aula i la participació a classe


 VI.


La segona exposició que vam fer a classe va ser fruit d’una activitat de petit grup en la que analitzàvem un projecte de convivència com el marc que emparava processos i tècniques de mediació. En aquest sentit, és important destacar que la mediació no ser per si sola una activitat que justifiqui la creació d’un Pla Anual de Centre específic; sinó que tot, sovint el que ocórrer es que els centres escolars opten per crear un Pla o Projecte de convivència que incorpora, entre d’altres mesures i actuacions, un servei de mediació escolar. Per tal d’entendre millor com es plantegen i quin sentit tenen aquests projectes de convivència vàrem analitzar per grups un pla específic per tal d’entendre les seves fases i els seus objectius.

Un cop analitzat a nivell grupal, el vàrem exposar a la resta de companys i companyes. En aquest cas, el nostre projecte de convivència resumi el procés realitzat a nivell del professorat de diferents centres de la comunitat de Madrid. Així, ens mostrava el procés en dues fases corresponents a cada un dels trimestres escolars.

Una primera fase consistia en les reunions i consensos previs a la implementació; d’aquesta fase se’n destacaven les dificultats organitzatives. Cal entendre que una constant de molts projectes d’innovació escolar rau en la dificultat de coordinar una activitat addicional a la ja atapeïda agenda dels mestres i professors. Per tant, és important entendre que qualsevol projecte d’innovació de centre o curricular, ha de comptar amb una disposició addicional de temps en la que els diferents membres de la comissió s’alliberin d’unes responsabilitats per poder fer front a unes altres. Així, el cas estudiat destacava la manca de temps per poder coordinar un calendari específic de reunions.

La segona fase, corresponent al segon quatrimestre, estava enfocada a la implementació de les mesures per millorar la convivència. En aquest sentit, se’n destacaven dues: un sociograma i un registre de les normes bàsiques de conducta. La primera intentava radiografiar el tipus de relacions que es produïen a l’aula i la segona fer un seguiment dels actes i les conductes que amenaçaven la convivència. En aquest sentit, som especialment partidaris de la idea del registre o seguiment si el complementem amb un contracte que involucri no només als propis alumnes, sinó també a les famílies. En aquest sentit, existeixen experiències molt positives en les que l’autodescripció dels problemes de conducta – objectivació dels fets – més la responsabilització davant dels pares han generat millores significatives en el clima de convivència de moltes aules escolars. 


lunes

Una perspectiva narrativa de la Mediación. Hacia la materialización de la metáfora del “ narrador de historias "





Capítol 3 de Folger, J.P. y Jones, T.S. (1997): Nuevas direcciones en mediación. Barcelona. Paidós.


En aquest capítol de l’obra, Sara Cobb, ens proposa fer una lectura del procés de mediació des de l’òptica del que es diu i com es diu. És a dir, de les narratives que s’elaboren com a ( re ) construcció del conflicte. No obstant, allò narratiu en un procés de mediació es atribuït com a concepte sense desenvolupar o, si es vol, metàfora. La metàfora de la narració s’esdevé pel fet d’assumir que es construeix una narració però no s’assumeix les particulars conseqüències d’aquesta atribució. Per tant, l’òptica de resolució de conflictes estrictament narrativa es manté incoada en favor del procediment establert i els protocols científicament reiterats.

L’autora pretén superar aquesta deficiència mitjançant un anàlisi de: què volem dir quan parlem de la naturalesa narrativa del conflicte i la seva gestió ? i a on ens porta ésser conseqüents des d’aquesta perspectiva?.  Per respondre a aquests interrogants és important centrar l’atenció a aquells aspectes de la mediació que tot sovint són rutinitzats en favor de l’objectiu últim d’arribar a acords i generar solucions creatives.

En primer lloc, és important dotar-nos d’un marc narratiu que doni sentit a la pròpia pràctica del relat d’experiències de conflicte. Sense entrar en aspectes excessivament tècnics que excedeixen l’abast d’aquest comentari, és convenient destacar alguns dels principis que la investigació ha generat en relació a la narrativitat i els seus processos de consolidació de sentit. Una primera consideració important és el doble caràcter del relat en la mediació. Així, segons l’autora la narració en la mediació és justifica per dues exigències: ètica – és considera un valor moral positiu el fet de participar i donar compte de la pròpia historia – i pragmàtica – la narracció permet passar d’allò succeït al compromís de resolució.

No obstant, com veurem, el relat i la pròpia operació d’explicar-nos en situació de conflicte dista molt de la neutralitat ètica que tot sovint es pressuposa i el seu exercici comporta dificultats pragmàtiques que tot sovint passen desapercebudes.

En primer lloc, és important destacar que els relats d’allò ocorregut i que fixen una posició de les parts no són simplement subjectius – d’acord als interessos de cada part -, sinó que tenen un caràcter genealògic. Dit d’una altre manera, el primer relat que configura la presa de posició colonitza qualsevol relat posterior. Hi ha una prevalença originaria del primer que s’exposa, ja que, l’altre part tendirà a construir el seu propi relat en oposició explícita o implícita al relat originari. En termes de l’autora, es produeix una “ colonització del relat “.

Entendre l’anterior, suposa assumir que la “ narració d’històries “ és un microdispositiu de veritat – en termes gairebé foucaultians – en el que s’operen tecnologies no neutrals de producció de sentit. Per tant, queda lluny la boirosa metàfora de la “ narració d’històries “ si realment volem ser conseqüents amb el que comporta el fet de narrar – l’autor advoca per una “materialització” de la metàfora. L’autora ens exposarà que tota pragmàtica del relat comporta necessàriament una política. És a dir, en tot procés narratiu es produeixen diferents tensions en el sí del microdispositiu de veritat, per tal d’assignar un valor dominant a alguns relats en contraposició a altres que esdevenen marginalitzats. És a dir, la colonització del relat es produeix no només ab origine com hem vist, sinó també en la selecció adaptativa del millor relat que unifiqui – fictíciament – la historia per tal d'obtenir una resolució consensuada.

Com hem insinuat el paràgraf anterior, la teoria de la narració com a microdispositiu de veritat és un producte teòric relativament recent que ha despertat un gran interès multidisciplinar. Sobretot, destacarem, pel que fa referència a les Ciències socials ja que es ben sabut que aquestes impliquen no només l’acció dels individus, sinó també, i de forma singular, l’explicació cultural que és doten entre sí per tal de justificar-la. Dit d’una altre manera, en la mesura que dotar de sentit allò que diem és imprescindible per qualsevol acte comunicatiu humà, la teoria de la narració s’estén i es ramifica en tots aquells actes humans que involucren comunicació - la pràctica totalitat d’aquests.

La Teoria de la Comunicació aborda la narrativitat des de dos enfocaments bàsics: estructuralista i postestructuralista. L’enfocament estructuralista distingeix la història - el conjunt real d’esdeveniments ocorreguts – del relat – la narració d’aquests. L’estructuralisme parteix del supòsit que història i relat s’estructuren com un unitat que dona sentit als fets socials. Al seu torn, el postestructuralisme parteix de la base que allò que podem conèixer efectivament és el relat i la historia seria aquella condició necessària que sustenta el relat però a la qual no tenim excés – recordi’s la distinció anàloga de Kant a propòsit de noumen i fenomen. Per tant, si només tenim accés efectiu al relat, podem pressuposar que els efectes s’independitzen de les causes i són posats en joc entre sí. És a dir, passa a considerar-se la relació autopoiètica d’elaboració del relat a partir dels propis continguts de la història; tot i que, al nostre entendre, s’articulen millor des del monisme fictiu del relat. L’anterior ens podria conduir a un atzucac teòric sinó tenim en compte que aquesta progressiva ficció del relat explota estructuralment en el fet que allò fictiu està trànsit per les relacions no fictives – regles situacionals i marcs culturals interpretatius – que condicionen el relat efectiu. Així, és produeix una intransitivitat curiosa que passa per ficcionar els condicionants socials i culturals de les parts en un relat que al seu torn pretén independitzar-se d’aquesta versemblança. Així, aparentment, sembla no fer-se efectiva la propietat transitiva retroactiva de rastrejar en allò fictiu la historia que s’intenta justificar.  

La reflexió anterior comporta una lògica del relat que escapa als condicionants de la ficció. Aquest extrem també es destacat per l’autora quan ens proposa assumir les conseqüències de la postestructuralistes de la narrativitat. L’elecció no és casual i respon a diferents impossibilitats pròpies de la distinció entre història i relat accentuades pel postestructuralisme – com ja hem vist. Així, en la mediació no té sentit preguntar-se obsessivament per la història d’allò ocorregut, perquè sempre en tant que relat objectiu ens està vedat. Per tant, assumida la no objectivitat del relat és convenient treballar els límits de llunyania i proximitat del diferents relats construïts al voltant d’aquest element buit – insimbolitzable – que suposa la història. Una segona consideració de l’autora para atenció al paper que se li atorga al mediador/a en l’elaboració del relat. Cap concepció realista del procés de mediació pot assumir una funció neutre en termes de narrativitat del mediador/a. En aquest sentit, s’assumeix el paper coadjuvant del mediador/a en l’elaboració i transformació del relat.

L’autora parla en aquest punt de “ responsabilitat” en la construcció narrativa per part del mediador/a. Es important tenir en compte de quina manera la pròpia naturalesa narrativa del procés de mediació influeix en la pragmàtica de la resolució de conflictes i com es tradueix en termes polítics. Avaluant aquests, podem tenir una imatge més clara de les “violències” narratives que amaga el discurs i que, subreptíciament, són emparades en forma d’exigència ètica del procés de mediació.  

Per tal d’entendre millor com opera el microdispositiu de veritat que coneixem com a narrativitat, l’autora, destaca tres elements que determinen els processos de constitució d’aquesta: coherència narrativa, el tancament narratiu i la interdependència narrativa.

La coherència narrativa seria aquella tendència pròpia de la narració a establir vincles lògics i causals entre els diferents esdeveniments, actors i accions de la història. Sense entrar en detalls de caràcter tècnic, podem determinar que el significat d’una narració fa referència a tota una xarxa de significats que li donen sentit i a l’hora aquest és un element més d’aquesta xarxa. Aquest sistema dinàmic de significat entra en disputa amb el sistema dinàmic de l’altra part i s’esdevé una interacció ambdós sistemes. En aquest sentit, la coherència narrativa és un procés d’estabilització narrativa que es dóna en l’intrarrelat d’una part i l’interrelat d’ambdues parts. No obstant, aquest és un procés d’estabilització sens fi que s’elabora a sí mateix en la mesura que transforma la xarxa de significats que l’inclou.

El tancament narratiu és aquell procés mitjançant el qual un relat intenta esdevenir autònom, tot excloent les versions alternatives en la seva lògica narrativa. És a dir, en la mesura que és dona un procés d’estabilització d’un relat, com hem vist, aquest pot entrar en disputa amb altres sistemes dinàmics, però no admet processos d’estabilització aliens sense desnaturalitzar-se – passar a ser un relat d’altre o un altre relat. Dit d’una altre manera, la pròpia naturalesa autopoiètica del relat exclou interpretacions alternatives en un mateix relat; així, en la mesura que assumeix una versió diferent d’allò ocorregut – un estabilització alternativa – es converteix en un relat diferent. No obstant, com hem vist quan parlàvem dels perills d’un monisme fictiu, no podem parlar d’una possibilitat il·limitada d’alternatives ja que la pròpia constitució en forma de relacions no fictives i la pròpia xarxa de significats – ressonància cultural - restringeixen el sentit possible d’allò narrat.

Com veiem, la coherència i el tancament narratius són dos processos del microdispositiu de veritat per tal d’estabilitzar el significat i neutralitzar-ne les apropiacions alternatives. L’autora destaca que, malgrat aquest procés d’estabilització, l’entropia pròpia del sistema narratiu amenaça en alguns punts concrets la pròpia constitució narrativa. La solució d’aquest microdispositiu narratiu consisteix en detectar aquests buits de significat i elaborar una subtrama addicional per omplir-los i, així, assegurar la coherència narrativa. Podem parlar d’un intent de transformació d’aquests punts febles del relat perquè no esdevinguin un punt de tancament narratiu – origen de multiplicació de significats - i, per tant, posin en joc l’elaboració causal de la narració completa. Aquesta sutura és pot fer de forma conscient o estructural, tot aprofitant la violència narrativa pròpia de la colonització del relat per part de la cultura dominant. En aquest sentit, els relats individuals que més s’assemblen als relats de les cultures dominants – convencionals – són més fàcils d’estabilitzar i tancar, perquè bona part dels buits de significat ja han estat culturalment suturats pel relat de la cultura dominant.

Al seu torn un exemple de sutura conscient, el podem trobar en el cas hipotètic d’una persona innocent que declara en un judici, malgrat el seu relat correspongui a un determinat valor de veritat, ha d’intentar que cap element pugui ser considerat punt feble en el seu relat de la història. En cas contrari, serà necessàriament considerat pel fiscal i l’opinió del jurat com a origen d’interpretacions alternatives que determinin un valor de veritat diferent a la seva declaració.

El darrer element que determina els processos de constitució de la narrativat és la interdependència narrativa. Com veiem un sistema dinàmic de significat entra en interacció amb el sistema dinàmic de significat en forma de disputa. La interdependència narrativa fa esment a com l’estabilització en forma d’interrelat es genera a partir d’una polarització discursiva que dibuixa les posicions  socialment atribuïdes del conflicte – positives  i negatives. L’anterior significa que el propi relat es construeix a partir de l’intent d’apropiació dels punts socialment acceptats com a positius i definint a l’altre part per la seva reducció als negatius – intents de legitimació pròpia i deslegitimació de l’altre. El conflicte s’esdevé en l’intent de revertir l’adquisició dels punts socialment acceptats per ambdues parts; no obstant, com és evident, aquest és un joc de suma zero en el que el conflicte acaba per estancar-se i/o augmenta la bel·ligerància – escalada del conflicte. En aquest punt d’irresolubilitat o atzucac, l’autora identifica la funció coadjuvant del mediador/a; així, el mediador/a és aquella figura que permet una redistribució no egoista o maniqueista dels punts socialment acceptats tot transformant la dinàmica del conflicte mitjançant l’establiment d’una nova interdependència narrativa.

Aquests tres elements dels processos de constitució de la narrativitat són importants perquè possibiliten articular una noció de relat complexa que posa en dubte no només l’assumpció ingènua d’una construcció definitiva d’un interrelat que asseguri consensos clars; sinó, el que és més important, posa en joc bona part de les preconcepcions procedimentals que es rutinitzen en el procés de mediació. Així, els relats no són estables – coherència narrativa -, el seu acabament és problemàtic – tancament narratiu – i la seva interdependència narrativa genera i perpetua el conflicte. Per tant, en contra de l’opinió corrent que advoca pel sentit ètic i de justícia que comporta narrar la pròpia història – donar veu als que han estat històricament marginats -; veiem que el fet d’explicar la pròpia historia no garanteix evitar els perills ètics propis de la idiosincràsia dels microdispositius de veritat que hem analitzat. Per tant, s’imposa la necessitat de revisar les preconcepcions assumides respecte el fet d’explicar la pròpia història en el procés de mediació per tal de copsar-ne les conseqüències implícites:

Una primera assumpció important, segons l’autora, és determinar fins a quin punt el procediment és autònom dels continguts narrats. Així, les històries relatades s’enfronten al criteri de coherència interna i, en aquest sentit, el propi procés de tancament narratiu operarà a favor d’una determinada colonització cultural del relat. Les histories menys coherents són les que rebran menys elaboració, justament perquè requereixen un major esforç de la xarxa de significats per tal d’evitar-ne els buits de significat. És a dir, les més coherents a priori, rebran un millor tancament – estabilització – que conduirà a ser integrades en la historia dominant – essent les menys elaborades susceptibles d’esdevenir més inestables i per tant marginalitzades. L’anterior és important perquè condiciona la preferència per un relat o enfocament d’aquest en l’elaboració final d’un consens.  
Per superar aquesta situació que pot desembocar en injustícia, l’autor proposa assumir que el mediador/a treballarà activament per assegurar la coherència d’ambdós relats. És a dir, el fet d’assegurar un procés just comporta que la regulació del mediador vagi més enllà del procediment per centrar-se també en la història. És a dir, el mediador/a haurà de garantir oportunitats d’adopció al relat que d’entrada es pugui considerar marginalitzat. En conseqüència, podem parlar de la necessitat d’abandonar la fal·laç neutralitat per tal de donar suport i ressonància cultural al relat menys complet i coherents per assegurar-ne la major elaboració possible i, per tant, garantir-ne un cert tancament.

Un segona consideració  té a veure amb la necessitat d’evitar el tancament autopoiètic de la narració per tal d’assegurar interpretacions alternatives. Si bé es important, garantir un cert tancament de les histories per tal de que puguin esdevenir opcions coherents i evitar així la colonització d’una per l’altre. És important també, garantir això mateix a partir d’una estratègia diametralment oposada a aquesta. És a dir, en un context en el que una història rep un tancament estructural que en garanteix la seva hegemonia o dominació narrativa. És important, obrir alternatives d’interpretació mitjançant la desestabilització d’aquesta, tot evitant la sutura cultural que fàcilment recobreix els seus buits de significat. Dit d’una altre manera, la justícia d’un narració consensuada la podem obtenir defensant el relat menys coherent – des d’un punt de vista narratiu – o atacant el que és més coherent – des d’un punt de vista narratiu – mitjançant la denuncia de la sutura cultural que assegura el seu tancament hegemònic.

Una darrera consideració té a veure amb la interdependència del relats i qüestiona l’adopció bipolar de les posicions socialment acceptades en la gènesi i escalada del conflicte. En aquest cas, l’acció del mediador ha de garantir una assignació de posicions socialment acceptades en favor d’un interrelat que aglutini posicions no binàries o disjuntives: ni bo ni dolent.

Finalment, hem de concloure que l’ètica de la construcció de consensos queda seriosament amenaçada quan es pretén mantenir a ultrança una separació artificiosa entre la regulació del procediment i la de contingut. Així, només una regulació del procediment que tingui en compte la constitució narrativa del contingut – i en sigui conseqüent -  pot assegurar una política del relat que en la seva pragmàtica arribi a acords justos per ambdues parts.   




sábado

Reflexions sobre les activitats realitzades a l’aula i la participació a classe



V.


Una vegada començades les exposicions, vàrem tenir l’oportunitat de conèixer molts altres contextos diferents de la mediació escolar. En aquest sentit, al començament de curs vàrem veure uns quants vídeos en els que se'ns mostrava diferents exemples de mediació escolar entre iguals. La mediació escolar entre iguals o adults té un avantatge formatiu evident en quan a estudiants de mediació, ja que permet veure les fases de la mediació en un context molt controlat i formalitzat. Per tant, en un primer moment, la mediació escolar és excel·lent per poder aprendre les fases i la dinàmica de mediació des d’un punt de vista ortodox.

No obstant, a mesura que hem anat avançant el curs, hem anat veient gradualment com la mediació, a diferents àmbits menys formalitzats, comporta processos menys ortodoxos o si es vol més creatius. Dit d’una altre manera, en la mesura que desapareix un marc de referència formalitzat, l’acció mediadora ha de ser flexible i adaptable a les particulars circumstàncies de cada context i, en el seu cas, a la no identificació clara d’una situació de dues parts nítidament distingibles. L’anterior ho hem vist específicament en dos moments al llarg del curs. El primer, objecte d’aquesta reflexió, va coincidir amb la  primera exposició en la que els companys van optar per fer una dinàmica de mediació en un entorn de comunitat educativa – no confondre en mediació escolar entre iguals com la que apuntàvem abans. Així, ens van presentar un cas, en el que de forma col·lectiva vàrem simular els diferents papers que es poden reunir en una comunitat educativa i, en particular, en una reunió de claustre. Així, els diferents papers que ens varen atorgar per atzar eren els de: Professorat, Alumnat, PAS i membres de l’AMPA.

El grup d’alumnes que vàrem participar en la simulació era força ampli – 10 – 12 alumnes aproximadament. En aquest cas, a mi em va tocar fer de professor i defensar el punt de vista gremial davant els interessos de la resta d’interlocutors de la comunitat educativa. En aquest sentit, va ser curiós veure com ràpidament els alumnes assumíem els rols i, en situació de competència, reclamàvem els nostres interessos. Destaco el fet de ser una situació de competència, en la que els interessos contraposats difícilment eren congeniables amb els dels altres. Aquesta situació demostra que en situació de competència i en un context d’interessos grupals és més difícil l’acció mediadora tal i com l’enteníem fins llavors.

En un context com l’anterior, s’imposa la necessitat de replantejar la mediació en un una gestió de la comunicació. Dit d’una altre manera, el que hem d’aconseguir es fer visibles les diferents línies d’interessos i quins representants de cada col·lectiu s’hi adhereixen. En aquest sentit, el més difícil és evitar la monopolització del discurs per part del més hàbil en la retòrica o del que pretén més protagonisme. Moderar una reunió com l’anterior significa, en el fons, mediar la comunicació i fer aflorar els interessos per tal d’establir focus problemàtics i solucions de cada part. Fomentar l’adhesió partidària constitueix una de les tasques de clarificació a les quals ha d’optar el mediador. En aquest cas, només en la mesura que identifiquem de forma nítida els problemes i les posicions podrem arribar a consensos per negociació. Així, en un context com el que expliquem, difícilment es pot arribar a postures consensuades més enllà d’una estricte joc de concessió i guany de prioritats per cada col·lectiu, per firmar acords justificables en la franja acceptable entre reivindicacions maximalistes i mínims irrenunciables. 

Reflexions sobre les activitats realitzades a l’aula i la participació a classe




IV.


Una de les activitats que més m’han agradat fa referència a un petit test o qüestionari que ens permetia esbrinar les línies dominants del nostre perfil comunicatiu. En aquest cas, ens trobem davant d’un instrument que comptava amb un seguit d’ítems en forma d’afirmacions a les quals havíem de decantar-nos de forma afirmativa o negativa. Un cop contestat l’instrument a partir d’un model de resolució, podíem comptabilitzar el nombre de punts vers un barem de: subutilització, utilització eficaç i sobreutilització. En aquest sentit, es considerava òptim des d’un punt de vista de la comunicació intentar acostar el màxim possible el propi perfil comunicatiu a la utilització eficaç d’aquest quatre estils: Acció, Mètodes, Relació i Idees.

Els resultats, en el nostre cas, varen ser esperats pel que fa referència a alguns estils i sorprenents respecte a altres. Anem a pams, respecte el primer estil de comunicació, l’estil d’Acció, haig de confessar que sempre em sorprèn obtenir un resultat molt més alt del que personalment em pressuposo. Així, el resultat va ser eficaç quan normalment sempre penso que el tinc poc utilitzat – subutilitzat. Al contrari, aquest diagnòstic sempre em demostra que respecte aquest punt l’autopercepció i la percepció objectiva difereixen sensiblement.

Un exemple oposat a l’anterior, el trobem en l’estil de mètodes. En aquest cas, sempre m’he considerat una persona metòdica a l’hora d’exposar les idees i comunicar-me i, en contraposició aquesta percepció, els resultats denoten una lleugera subutilització d’aquest estil. Per tant, es torna a produir una lleugera dissonància autoperceptiva respecte aquest punt.

Pel que fa referència a l’estil de relació, el resultat d’ús eficaç no em comporta cap tipus d’informació addicional. En aquest sentit, no tenia una idea preconcebuda al respecte i no em sorprèn ni en sentit positiu ni negatiu.

Finalment, respecte a l’estil d’idees puc comprova que tal i com em pensava aquest es l’estil més accentuat de tots en diferència – també el més desequilibrat, en comparació amb els altres. Tan és així, que tot i que és manté en la franja d’ús eficaç, gairebé el supera per esdevenir sobreutilitzat. Aquest punt, com hem dit, era esperable si tenim en compte que sóc molt conscient de l’ús d’aquest estil comunicatiu i el seu èmfasi en els processos de comunicació. No obstant, pel fet que es mantingui en la franja d’ús eficient, suposa que si bé es el meu estil més característic, no està sobreutilitzat, i per tant, és pot gestionar en relació als processos comunicatius. 


domingo

“ L’Economia del Conflicte “: una nova mirada a la gestió de conflictes





Per definir una hipotètica “Economia del conflicte” partirem del binomi costos/guanys per tal d’aplicar la lògica econòmica a la resolució de conflictes. Un conflicte, en la nostra definició, suposa una disparitat d’interessos que no acorden un seguit de regles per a la seva gestió positiva. L’Economia al seu torn és aquella administració eficaç i raonable dels bens que constitueixen la riquesa d’una col·lectivitat i un individu. Com veiem, hi ha una certa homologia entre el conflicte i l’Economia; ja que, ambdues comporten la necessitat de gestió de quelcom valuós per les dues parts. No obstant, es diferencien pel fet que l’economia suposa trobar la millor manera de gestionar aquests intercanvis de recursos i el conflicte és la conseqüència de la incapacitat d’aquesta gestió. 

Per tant, s’imposa la necessitat de repensar el conflicte en termes de gestió econòmica per tal de veure fins a quin punt aquesta òptica pot determinar un marc de millora d’aquesta gestió comunicativa i relacional. Així, considerem que el millor escenari per tal de posar aprovar l’analogia és aquell que suposa el repte més important. Com hem vist, el repte més important en gestió de conflictes té a veure amb aquells conflictes que hem anomenat: “ conflictes ancorats “. 

Per tal d’entendre de caracteritzar, des d’aquest nou punt de vista econòmic, els conflictes ancorats. Partirem de la gènesi de les dificultats per tal de proporcionar una possible resolució. Així, els conflictes ancorats destaquen pel seu binomi de  “costos “ - intrínsecs i de superació. El binomi de costos són tots aquells costos que, en una hipotètica “Economia del conflicte “, comporta el conflicte ja sigui en la seva pròpia dinàmica o bé en la seva superació. Habitualment, un dels fenòmens que motiven la voluntat de resolució de conflictes té a veure que l’increment de costos del conflicte acumulats i el fet que la seva superació comporta costos menors i, per tant, lògicament assumibles per ambdues parts. No obstant, en el cas dels conflictes ancorats els costos de superació semblen superar qualsevol acumulació possible de costos intrínsecs del conflicte. Per tant, la superació esdevé, aparentment, impossible. L’anterior és així, perquè només partim de la hipòtesi de superació a partir del binomi de costos. Tanmateix, podem repensar el conflicte a partir de la introducció del factor de guanys en forma d’incentius. Dit d’una altre manera, en la mesura que introduïm un incentiu de guanys a l’equació del binomi de costos, podrem intentar superar els costos de superació, tot sumant incentius als costos intrínsecs del conflicte. 

La noció anterior, des d’un punt de vista econòmic està tematitzada per la noció “ costos d’oportunitat”. Els costos d’oportunitat són aquells que tenen a veure amb el valor d’una decisió no presa o el cost d’una oportunitat perduda. En aquest cas, segons la Llei de costos d’oportunitat creixents, els costos d’oportunitat d’un conflicte ancorat són més grans que els costos de resolució. Per tant, introduir aquesta variable a l’equació garanteix, en teoria, la possibilitat d’igualar els costos de superació amb la suma dels costos intrínsecs més els incentius de guanys en forma de costos d’oportunitat. 

Un exemple de l’anterior el trobem amb la pròpia teoria de William L. Ury quan ens parla del Tercer lloc – Third Side. Així, el Third Side és el compendi del que hi ha en joc en termes d’oportunitat perduda a raó del conflicte. Incorporar com a incentiu l’interès general suposa assumir que “ el que es guanya és superior al que es sacrifica “ i, per tant, invertir el desequilibri, aparentment irresoluble, dels costos de superació del conflicte. 

La naturalesa dels " conflictes ancorats "





En aquesta entrada reflexionarem sobre la particular naturalesa dels conflictes. Convé recordar el caràcter convencional o, si es vol, reificat del conflicte. És a dir, el fet que el conflicte no és allò que ens passa, sinó més aviat, com interpretem i gestionem emocionalment allò que ens passa. En aquest context, volem entendre aquells conflictes que demostren una especial dificultat de gestió positiva. Per tal de distingir-los, anomenarem a aquests conflictes com a:  “ conflictes ancorats “. Els “conflictes ancorats” són aquells que per definició semblen no susceptibles de mediació. No obstant, aquesta definició pot resultar excessivament determinista si tenim en compte que la nostra funció és tractar qualsevol tipus de conflicte en les condicions pròpies de la mediació. 

S’imposa la necessitat, per tant, d’afrontar aquests conflictes amb una mirada diferent, o si es vol, entendre aquests fenòmens des de la seva particular singularitat. Així, la característica fonamental dels conflictes ancorats és que esquiven a les metodologies habituals de resolució de conflictes. Així, conflictes polítics, morals, etc són propis d’aquesta tipologia en comparació amb altres tipus de conflictes, generalment, menys ancorats: familiars, laborals, relacionals, etc. 

L’anterior s’esdevé per la particular naturalesa dels conflictes ancorats. És a dir, es l conflictes ancorats responen a lògiques de resolució “ perverses “ que es defineixen per la seva negació a formes positives de resolució – com per exemple, la mediació. En aquest sentit, podem parlar del conflictes que porten de forma inherent una lògica de Guanyar – Perdre ( Win – Lose ) o que no poden articular un marc general d’acord o d’aproximació d’interessos. 

Una forma d’afrontar aquests conflictes, tot i partir de la premissa que difícilment els podrem resoldre, és flexibilitzar les condicions que determinen la seva lògica. Dit d’una altre manera, en la mesura que siguem capaços com a mediadors/res d’ajudar a repensar un conflicte des d’una lògica no ancorada, sinó flexible – despersonalitzada, accidental, etc –, podrem aprofitar les oportunitats incoades que va mostrar el conflicte abans que l’escalada les invisibilitzés. L’anterior suposa, sobretot, vèncer dues inèrcies. 

1.      Els conflictes ancorats són aquells que per definició són irresolubles.
2.      Els conflictes ancorats sempre han estat ancorats.

La primer inèrcia pressuposa que la incapacitat pràctica de resolució del conflicte determina l’irresolubilitat d’aquest. Quan en realitat, si ens atenem a una lògica de flexibilització, hem de considerar que encara no hem trobat els instruments, el context i les condicions idònies per enquadrar el conflicte.  

La segona inèrcia concep com a “necessari” l’actual estat del conflicte. Com hem vist, a propòsit del caràcter accidental del conflicte, qualsevol conflicte és conseqüència d’una sèrie de presses de decisions que han afavorit una escalada del conflicte i, per tant, la seva progressiva solidificació en la categoria de “ conflictes ancorats “.  

En continuarem parlant...

Reflexions sobre les activitats realitzades a l’aula i la participació a classe



III.


Una de les primes simulacions que vàrem realitzar va consistir en un cas de repartiment d’una herència – una bíblia – entre una parella que es divorciava. En aquest cas, jo vaig participar en la representació del conflicte com una de les parts – el marit. Aquesta representació em va fer adonar d’un fet important que convé tenir en compte davant de tot procés de mediació. Només es factible una mediació quan es produeix un enquadrament racional. Dit d’una altre manera, una mediació és factible quan es produeix una transformació interior de cada una de les parts. L’anterior pot semblar intranscendent, però no ho és si tenim en compte que aquesta transformació interior és inobservable i que només en podem percebre símptomes externs. Així, si davant d’una mediació ens trobem davant d’una actitud “ rocosa “ en la que les parts no poden o volen abandonar les seves posicions no és pot avançar en cap tipus de mediació possible. L’anterior és important si considerem que en el cas de la simulació difícilment el grau d’interiorització del paper ens permet en un moment donat assumir la necessitat d’una transformació interior vers els nostres interessos i necessitats. En aquest sentit, en la simulació que vàrem escenificar a l’aula es va produir una simple elecció de facilitar la tasca del mediador/a per tal d’avançar amb el procés de mediació i aconseguir que esdevingui reeixit. 

No obstant, l’anterior a l’hora de tenir en compte una mediació real si volem tenir èxit en la nostra tasca professional. Així, l’experiència i aprenentatge de la simulació ens permet determinar un subtext que condiciona el propi procés formal de mediació. Aquest subtext té a veure amb els símptomes de voluntat d’enquadrament o transformació interior que podem detectar en les inflexions del discurs de les parts. En aquest sentit, davant d’una situació de mediació en que les parts estan enrocades en les seves pròpies posicions, un bon procediment que reculli el subtext hauria d’operar de la forma següent: 

  1. Acostar les parts al balcó – fer-les conscients del que hi ha en joc. 
  2. Detectar els símptomes de transformació interior – inflexions/vacil·lacions en el discurs.
  3. Treballar discursivament a partir del símptomes – preguntar, incidir en aquests punts, plantejar alternatives, fer paleses les conseqüències, ús de situacions contrafàctiques, etc.

Des del nostre punt de vista, amb aquest plantejament que recull el subtext – allò no explícit en el discurs, però hom pot anticipar en les intencions -, podem transformar un discurs unívoc o hermètic en un discurs que admeti el dubte sobre els propis principis i, per tant, admeti de facto interpretacions alternatives dels fets.