Reflexions sobre les activitats realitzades a l’aula i la participació a classe

V.

Una vegada començades les exposicions, vàrem tenir l’oportunitat de conèixer molts altres contextos diferents de la mediació escolar. En aquest sentit, al començament de curs vàrem veure uns quants vídeos en els que se'ns mostrava diferents exemples de mediació escolar entre iguals. La mediació escolar entre iguals o adults té un avantatge formatiu evident en quan a estudiants de mediació, ja que permet veure les fases de la mediació en un context molt controlat i formalitzat. Per tant, en un primer moment, la mediació escolar és excel·lent per poder aprendre les fases i la dinàmica de mediació des d’un punt de vista ortodox.

No obstant, a mesura que hem anat avançant el curs, hem anat veient gradualment com la mediació, a diferents àmbits menys formalitzats, comporta processos menys ortodoxos o si es vol més creatius. Dit d’una altre manera, en la mesura que desapareix un marc de referència formalitzat, l’acció mediadora ha de ser flexible i adaptable a les particulars circumstàncies de cada context i, en el seu cas, a la no identificació clara d’una situació de dues parts nítidament distingibles. L’anterior ho hem vist específicament en dos moments al llarg del curs. El primer, objecte d’aquesta reflexió, va coincidir amb la  primera exposició en la que els companys van optar per fer una dinàmica de mediació en un entorn de comunitat educativa – no confondre en mediació escolar entre iguals com la que apuntàvem abans. Així, ens van presentar un cas, en el que de forma col·lectiva vàrem simular els diferents papers que es poden reunir en una comunitat educativa i, en particular, en una reunió de claustre. Així, els diferents papers que ens varen atorgar per atzar eren els de: Professorat, Alumnat, PAS i membres de l’AMPA.

El grup d’alumnes que vàrem participar en la simulació era força ampli – 10 – 12 alumnes aproximadament. En aquest cas, a mi em va tocar fer de professor i defensar el punt de vista gremial davant els interessos de la resta d’interlocutors de la comunitat educativa. En aquest sentit, va ser curiós veure com ràpidament els alumnes assumíem els rols i, en situació de competència, reclamàvem els nostres interessos. Destaco el fet de ser una situació de competència, en la que els interessos contraposats difícilment eren congeniables amb els dels altres. Aquesta situació demostra que en situació de competència i en un context d’interessos grupals és més difícil l’acció mediadora tal i com l’enteníem fins llavors.

En un context com l’anterior, s’imposa la necessitat de replantejar la mediació en un una gestió de la comunicació. Dit d’una altre manera, el que hem d’aconseguir es fer visibles les diferents línies d’interessos i quins representants de cada col·lectiu s’hi adhereixen. En aquest sentit, el més difícil és evitar la monopolització del discurs per part del més hàbil en la retòrica o del que pretén més protagonisme. Moderar una reunió com l’anterior significa, en el fons, mediar la comunicació i fer aflorar els interessos per tal d’establir focus problemàtics i solucions de cada part. Fomentar l’adhesió partidària constitueix una de les tasques de clarificació a les quals ha d’optar el mediador. En aquest cas, només en la mesura que identifiquem de forma nítida els problemes i les posicions podrem arribar a consensos per negociació. Així, en un context com el que expliquem, difícilment es pot arribar a postures consensuades més enllà d’una estricte joc de concessió i guany de prioritats per cada col·lectiu, per firmar acords justificables en la franja acceptable entre reivindicacions maximalistes i mínims irrenunciables.