Reflexions sobre les activitats realitzades a l’aula i la participació a classe

III.

Una de les primes simulacions que vàrem realitzar va consistir en un cas de repartiment d’una herència – una bíblia – entre una parella que es divorciava. En aquest cas, jo vaig participar en la representació del conflicte com una de les parts – el marit. Aquesta representació em va fer adonar d’un fet important que convé tenir en compte davant de tot procés de mediació. Només es factible una mediació quan es produeix un enquadrament racional. Dit d’una altre manera, una mediació és factible quan es produeix una transformació interior de cada una de les parts. L’anterior pot semblar intranscendent, però no ho és si tenim en compte que aquesta transformació interior és inobservable i que només en podem percebre símptomes externs. Així, si davant d’una mediació ens trobem davant d’una actitud “ rocosa “ en la que les parts no poden o volen abandonar les seves posicions no és pot avançar en cap tipus de mediació possible. L’anterior és important si considerem que en el cas de la simulació difícilment el grau d’interiorització del paper ens permet en un moment donat assumir la necessitat d’una transformació interior vers els nostres interessos i necessitats. En aquest sentit, en la simulació que vàrem escenificar a l’aula es va produir una simple elecció de facilitar la tasca del mediador/a per tal d’avançar amb el procés de mediació i aconseguir que esdevingui reeixit. 

No obstant, l’anterior a l’hora de tenir en compte una mediació real si volem tenir èxit en la nostra tasca professional. Així, l’experiència i aprenentatge de la simulació ens permet determinar un subtext que condiciona el propi procés formal de mediació. Aquest subtext té a veure amb els símptomes de voluntat d’enquadrament o transformació interior que podem detectar en les inflexions del discurs de les parts. En aquest sentit, davant d’una situació de mediació en que les parts estan enrocades en les seves pròpies posicions, un bon procediment que reculli el subtext hauria d’operar de la forma següent: 

1. Acostar les parts al balcó – fer-les conscients del que hi ha en joc. 
2. Detectar els símptomes de transformació interior – inflexions/vacil·lacions en el discurs.
3. Treballar discursivament a partir del símptomes – preguntar, incidir en aquests punts, plantejar alternatives, fer paleses les conseqüències, ús de situacions contrafàctiques, etc.

Des del nostre punt de vista, amb aquest plantejament que recull el subtext – allò no explícit en el discurs, però hom pot anticipar en les intencions -, podem transformar un discurs unívoc o hermètic en un discurs que admeti el dubte sobre els propis principis i, per tant, admeti de facto interpretacions alternatives dels fets.