El model Transformatiu de mediació de conflictes

En aquesta entrada pretenem fer una introducció al model Transformatiu de mediació de conflictes per tal d’entendre quina proposta articula i reflexionar sobre la seva viabilitat professional per un perfil com el nostre.

En primer lloc, convé determinar que el model Transformatiu teoritzat per Bush i Folger opta per  supeditar  els acords de la mediació, a una transformació de les relacions de les parts.  En aquest sentit, suposa una reconceptualització del model tradicional – més enfocat en el consens d’interessos, més enllà de les relacions entre les parts. És a dir, en aquest cas, no és tant important arribar a un consens, sinó transformar les relacions a través de l’(auto)transformació  de les parts. Aquesta (auto)transformació de les parts suposa, en el fons, una revalorització de sí mateixes. Dit d’una altre manera, en la mesura que les parts assumeixen un rol actiu i protagonista vers la seva pròpia vida i els seus interessos, deixaran d’estar atrapades en dinàmiques de subjecció passiva i, per tant, de conflicte. En aquest cas, l’èxit del model passa per una (auto)transformació que empoderi a les parts a l’hora d’establir relacions més igualitàries i justes entre sí.

L’empoderament de les parts suposa, en el fons, entrar en el cercle virtuós de l’autoestima. És a dir, recuperar el propi valor de sí, a través del reconeixement dels altres. Aquest procés en forma de feedback comporta una major autoestima i, per tant, un major reconeixement. En aquest sentit, la mediació té més a veure amb un procés de teràpia psicològica que permet recuperar l’autoestima a partir de l’afrontament del conflicte, que una tècnica lineal de resolució simple de conflictes. L’anterior té avantatges i inconvenients. El primer avantatge, fonamental, rau en el fet que s’entenen les parts com a subjectes complexos i no com a ens de raó. Per tant, aquest model supera la limitació o reduccionisme de considerar que les parts es mouen per un fred enquadrament cognitivista en forma d’interessos. L’anterior és important perquè en un esquema de raó, els incompliments emocionals dels acords pactats s’atribueixen a la simple voluntat de les parts i això, com sabem, és un error interpretatiu que qüestiona la viabilitat real del model. En altres paraules, fent un paral·lelisme mèdic, la reducció de judici anterior és com afirmar que: la depressió de les persones és voluntària i no un trastorn mèdic. La incapacitat de contemplar de forma global a l’individu, en la seva dimensió també emocional suposa una limitació fonamental del model tradicional – més enllà de la fase d’expressió de sentiments, que tot i ser necessària, en molts casos no és suficient per tal d’abordar amb garanties d’èxit un procés de mediació.

D’altra banda, com aspecte negatiu, aquesta mirada complexa vers la el subjecte, complica enormement la tasca mediadora. En aquest sentit, contemplar de forma integral l’individu suposa assumir un procés de treball transdisciplinar – de tall eminentment psicològic o psicoterapèutic - que difícilment podem realitzar en exclusiva com a pedagogs i pedagogues. L’anterior no suposa que no siguem capaços d’especialitzar-nos per tal de cobrir aquesta demanda, sinó que en complica l’accés i, d’alguna manera, ens exigeix major nombre de competències professionals o un treball en equip.

Finalment, convé destacar que aquest plantejament mediador està en consonància amb les teories de creixement personal. L’anterior, com sabem, pot ser fàcilment manipulat per les pseudofilosofies  New Age i, per tant, pot ser un focus d’intrusisme professional – en el millor dels casos -, quan no directament pel frau de suposats gurus i guies espirituals.