Autoavaluació

La meva autoavaluació de l’assignatura és molt positiva. Aquesta assignatura m’ha permès conèixer tot un món professional que sabia que existia, però que no tenia clar que era una opció pels pedagogs i les pedagogues. En aquest sentit, he pogut descobrir que el nostre perfil encaixa bé amb una pràctica que combina: les eines comunicatives – especialment l’escolta activa -  i la voluntat de resolució positiva dels conflictes a tots nivells. Nosaltres com a pedagogs i pedagogues estem especialment sensibilitzats vers les problemàtiques de l’Escola; no obstant, com hem vist els àmbits d’aplicació de la mediació són molt diversos i, en la majoria dels casos, també tenen a veure amb necessitats educatives de les persones implicades. En aquest sentit, la mediació de conflictes no és només una tècnica, sinó també és una metodologia d’( auto)aprenentatge. Aprenentatge, com veiem, en dos sentits bàsics. Per una banda, un aprenentatge  general de com funcionen les relacions humanes quan hi ha conflictes d’interessos entre dues parts – o més parts. D’altra banda, com aprenentatge personal vers les múltiples situacions de la pròpia vida en les que ens enfrontem a la necessitat d’utilitzar competències de gestió positiva de conflictes. En aquest sentit, mediant conflictes, ens coneixem a nosaltres mateixos – en les nostres virtuts i debilitats – i ens podem transformar tot millorant les nostres habilitats, especialment, comunicatives.

En aquest sentit, l’assignatura m’ha facilitat l’ aprofundir en l’aprenentatge d’aquest àmbit específic i, sobretot, ampliar els meus propis horitzons al respecte. En aquest sentit, la construcció d’un espai d’aprenentatge com el bloc, a més d’un espai de reflexió vers el que em treballat a l’aula, ha contribuït a intentar elaborar una mirada pròpia com a mediador. Així, no només he pretès entendre el procés de mediació, sinó també aplicar-lo a contextos diferents i, d’alguna manera, fer-me’l propi. En aquest sentit, modestament, moltes de les reflexions que he elaborat al llarg de l’assignatura passen per fer de “la mediació” una metodologia que es repensa a sí mateixa i que intenta estendre la seva aplicació a formes inèdites – o fins i tot insospitades – com per exemple: la perspectiva narrativa, la identitat, una economia del conflicte, etc.

De forma estrictament personal, destaco el fet que he assistit a pràcticament totes les classes, he participat activament en bona part de les activitats i m’he implicat en totes les tasques pròpies de l’assignatura. A més, sempre he intentat aportar el propi punt de vista per tal de col·laborar en l’aprenentatge compartit de l’assignatura. En aquest sentit, he procurat contribuir de forma constructiva en el desenvolupament de les classes, en les activitats plantejades – dinàmiques de simulació i altres - i en les tasques individuals i en grup.

Finalment, voldria agrair a les meves companyes de grup el haver possibilitat un treball participatiu i, al seu torn, a l’Esther – la nostra professora – el suport i l’atenció rebuda a nivell personal; així com, la seva preocupació manifesta a l’hora de planejar-nos una exposició de l’assignatura variada i rica en matisos, tot assegurant-nos un molt bon aprenentatge. 

Avaluació de l'assignatura

L’avaluació de l’assignatura és molt positiva perquè ens ha permès consolidar un bon aprenentatge de la metodologia i aplicació de la mediació com a eina de resolució positiva de conflictes. En aquest sentit, convé destacar que l’enfocament, ampli i divers de l’assignatura, ha contribuït a generar un coneixement complex d’aquesta disciplina. En aquest sentit, s’ha produït una bona combinació entre la part més teòrica – de fonaments, definició dels agents i àmbits de la mediació – i la part pràctica – exercicis pràctics de mediació en forma de simulació i visionat de mediacions efectives.

A més, com veurem a l’hora de parlar de l’autoavaluació, aquesta assignatura té un doble interès: personal i professional. De la mateixa manera, que és un àmbit d’especialització professional per als pedagogs i pedagogues amb futur – degut a l’expansió creixent de col·lisió interessos en la nostra societat -; no és menys important, destacar  que tot allò estudiat pot traduir-se en un important aprenentatge personal. En aquest sentit, aquesta doble dimensió, personal i professional, i la seva retroalimentació, la converteix en una assignatura/disciplina enormement estimulant i d’aprenentatge continu.  

Destaquem a més la necessitat de que la carrera hi hagin més assignatures de caràcter procedimental i tècnic. Això no vol dir que Pedagogia s’hagi de convertir en un estudi merament tècnic, sinó que hauria de complementar millor la dimensió teòrica i pràctica. En aquest sentit,  aquesta assignatura podria ser un bon exemple de la possibilitat de combinar harmònicament una bona fonamentació teòrica, amb una notable component pràctica i de participació activa de l’alumnat.    

Al seu torn, convé incidir en el fet que tan les conferències com les exposicions en grup han contribuït a donar varietat i riquesa temàtica a l’assignatura. Per una banda, amb la particular mirada de cada conferenciant hem pogut ampliar la nostra perspectiva vers la mediació – com ja hem destacat en les diferents entrades al respecte. D’altra banda, les exposicions ens han possibilitat aprofundir en un aspecte o àmbit concret de la mediació de conflictes per tal de generar-ne una petita síntesi de coneixement i exposar-la a la resta de companys i companyes – activitat aquesta sempre més rellevant en termes formatius, com a futurs pedagogs i pedagogues, del que habitualment pressuposem. En resum, aquesta possibilitat d’anar més enllà de l’àmbit de la mediació escolar a través de les exposicions i les conferències – context molt treballat al llarg de la carrera – ha contribuït a enriquir enormement l’assignatura.

Com a únic aspecte a destacar com a possibilitat de millora, m’hagués agradat una anàlisi més detallat de les mediacions realitzades a l’aula i estudiar exemples concrets  de mediacions alternatives a la tradicional - de caràcter més experimental, com per exemple: circular narrativa, transformativa, etc.  

Finalment, a nivell estrictament personal, voldria afegir que aquesta assignatura ha estat una de les més enriquidores que he cursat últimament, perquè m’ha ajudat a replantejar alguns aspectes de les meves habilitats comunicatives i relacionals. 

Guió de mediació

A continuació exposarem el guió de mediació que varem elaborar individualment i amb el qual hem guiat les nostres simulacions de mediació a l'aula. Amb aquest guió personal és pretenia no només reforçar l'aprenentatge del procediments i les seves fases; sinó també, comptar amb un instrument propi que facilités i naturalitzés el propi desenvolupament, com a mediadors, en el procés.

A) Presentació del procés de mediació i explicació del procediment general.

1. Discurs d’obertura dels mediadors.

“ Gràcies per ser aquí, Jo sóc Diego López ( en el cas que hi hagués un segon mediador també dirà el seu nom[1] ). Si no els molesta a partir d’ara els tractaré de tu, per tal de que la conversa sigui més fluida[2] . Hi estan d’acord? “

“ En aquest procés seré el vostre mediador per tal d’ajudar a resoldre el problema que teniu. “

2. Preguntar els noms

“ Quin són els vostres noms “ - tot mirant a una part  i just després a l’altra ).

“ Primer de tot establirem les normes i principis que regeixen un procés de mediació “

3. Insistir en el caràcter voluntari i confidencial de la mediació; així com, la neutralitat del mediador.

4. Explicació del procediment

“A continuació us preguntaré a cada un de vosaltres la vostra versió del que ha ocorregut. Aquesta informació la necessito només com a mediador per entendre bé la naturalesa del problema. És convenient que en aquesta exposició no us interrompeu entre vosaltres i seria preferible que anotéssiu aquelles aspectes que no hi esteu d’acord o voleu puntualitzar per parlar-ne després en el respectiu torn d’intervenció. “

“ Un cop hagueu exposat les respectives versions del que ha passat. Revisarem el que s’ha dit per tal d’identificar aquells elements o successos amb els que no coincidiu i generen el conflicte. A més, us demanaré en qualsevol moment aclaracions sobre el que m’expliqueu per tal d’entendre-ho correctament. Totes les notes que prengui s’utilitzaran única i exclusivament en aquestes sessions i un cop finalitzat el procés es destruiran.”

“ Intentarem acostar posicions per tal que, en la mesura del possible, vosaltres mateixos arribeu a acords. Tot i que us recordo que no hi esteu obligats. Si es produeix un acord, el posarem per escrit i el signarem com a compromís de futur “

“ Si en algun moment alguna de les parts necessita parlar amb mi o considerem que seria útil una reunió per separat amb cada una de les parts, us proposarem reunions privades. Tot el que es digui en les reunions privades serà completament confidencial entre la part i el mediador. Aquestes reunions es realitzaran, si estem tots d’acord, per tal d’aclarir qüestions puntuals tals com: considerar nova informació, discutir opcions plantejades, calmar els ànims o plantejar la viabilitat de l’acord; així com, desencallar i reorientar el procés en el cas que es produeixin situacions d’estancament o incomunicació. “

5. Acordar uns principis bàsics de respecte i honestedat  

“ A partir d’ara necessito confirmar la vostra predisposició a:

            · Ser el màxim de respectuosos i educats en el procés, a l’hora d’adreçar-vos       tan a l’altre part com a mi – el         mediador.

            · Comprometre-us honestament a intentar resoldre el conflicte, amb la major      equitat possible per ambdues         parts

            En el cas que hi estigueu lliurement d’acord, continuarem amb el procés. “

 6. Un cop aclarit el procediment general i els principis bàsics.

“ Us vull felicitar per haver escollit un procés de mediació com a solució del vostre conflicte. Tingueu en compte que la vostra elecció és la més constructiva i més valenta, es relativament fàcil no voler resoldre els problemes o resoldre’ls de qualsevol manera: negativa, agressiva, etc. Ser capaç d’entrar en un procés de mediació, més enllà del resultat de la mateixa, us farà créixer com a persones i sereu més hàbils a l’hora de comunicar-vos i establir relacions positives amb altres persones “.

 “ A partir d’ara us demanaria que tot i tenir en compte el que hem  acordat, us expresseu lliurement i jo intentaré ajudar-vos a que trobeu per vosaltres mateixos una bona solució al què us ha passat “

B) Explica’m

7. Exposició de les posicions

“ En aquest moment us demano que de forma lliure i voluntària m’expliqueu el que ha ocorregut des del vostre punt de vista. M’interessa que tingueu en compte:

                        · Els fets

                        · Com us heu sentit “

                       

“ Qui vol començar? “

 Cada part, per torns explica el que ha ocorregut.

“ Voleu afegir alguna cosa més? “

Es prenen notes del que exposa cada part, tot destacant-ne els nuclis del conflicte.

c) Aclarir el problema

8. En aquest moment el mediador intenta aclarir els detalls de les exposicions personals anteriors de les dues parts. Així, pregunta pels detalls del que s’ha dit, tot parafrasejant el que ha dit cada part i buscant, constantment, la confirmació del què s’ha entès a la part corresponent.

“ Si ho he entès bé, el que ha passat segons tu és .... i m’has dit que t’has sentit ....és correcte? “

9.És important recalcar el que s’ha dit tot atribuint-ho a qui ho ha dit. En altres paraules, hem d’aconseguir que cada part s’atribueixi/responsabilitzi de les seves pròpies paraules i la versió exposada, tot retornant la informació amb preguntes mirall.

“ Tu penses ....?”

“ En la teva opinió...?”

“ Tu t’has sentit...?”

Algunes tècniques a utilitzar són:

• Parafrasejar
• Preguntes mirall
• Resumir i reformular la informació
• Confirmació constant de la informació

10.També és important aclarir la dimensió emocional i afectiva que comporta el conflicte amb preguntes com:

• “ Com t’has sentit? “
• “ Què és el que més t’ha molestat? “
• “ Quin sentiments et provoca la situació? “

           

11. Fomentar l’empatia mitjançant l’exposició dels fets i sentiments de la part contraria. Posar-se al lloc de l’altre.

“ Em podries explicar en les teves paraules la posició de l’altre part? “

“ Com creus que s’ha sentit l’altre part? “

“ Com creus que et sentiries si et passes el que li ha passat a l’altra part? “

12. El mediador resumeix l’exposició de cada part. Aquest resum  per part del mediador permet que l’altre part escolti per segona vegada, i de forma ordenada, la versió de l’altre part.

“ Si ho he entès bé, el que ha passat segons tu és .... i m’has dit que t’has sentit ....és correcte? “

d) Proposar solucions

13. Intentar identificar els interessos fonamentals de cada part, més enllà de les seves posicions. Aquesta identificació s’ha de realitzar mitjançant preguntes obertes que permetin copsar el màxim d’informació possible sobre què pensa cada part. Enquadrar el conflicte suposa tenir en compte:

                       

• Quina perspectiva de resolució justa té cada part.
• Quin tipus de relació volen tenir en el futur.
• Els costos de la negociació/resolució són menors o majors que els del conflicte .
• Enfocar la situació des de la hipòtesi i el condicional.
• Intentar establir punts en comú i eixos de cooperació.
• Què pot acceptar cada part i que no.
• Establir mínims irrenunciables i màxims satisfactoris.
• Com s’imagina cada part la solució o una solució possible.
• Quina valoració en fa de la solució que proposa l’altre part.
• Quins sentiments els hi provoca les solucions o alternatives apuntades.
• Convé tenir en compte o no a terceres persones.

14. Establir els nuclis centrals del conflicte per tal de generar propostes de solució. L’establiment dels nuclis del conflicte i els aspectes que més dificulten la resolució, s’ha de realitzar, per part del mediador, amb la màxima cura a la neutralitat i objectivitat possible.

15. Transformar els interessos individuals en reclamacions comuns per tal de fomentar un enfocament cooperatiu de la resolució del conflicte.

“Com creus que ho podríem resoldre tenint en compte els interessos expressats per l’altre part? “

16. Explorar punt per punt tots aquells elements en discussió, per tal de trobar propostes acceptables per a cada part. Aquesta exploració s’haurà de fer, prioritàriament, amb un intercanvi dialògic entre el mediador i cada part. En aquest punt, crucial, esbrinarem la predisposició real de cada part per tal d’arribar a un acord, en la mesura que demostrin una predisposició a canviar de focus i enquadrar el conflicte.

“ Quina solució se t’acut per resoldre/millorar la situació? “

“ Estaries disposat a cedir/acceptar en .... si l’altre part cedeix/accepta.... ? “

17. Anotar totes les alternatives de solució, així com els criteris de satisfacció que mostren cada part al respecte d’aquestes. És important insistir amb la necessitat que cada part exposi sincerament el que està disposat a acceptar i el que no. No importa que a priori les solucions aportades no semblin realitzables o no puguin ser acceptades, l’important és recollir el màxim d’informació prospectiva possible. Posteriorment ja es valorarà la seva adequació o viabilitat.

18. Destacar  el caràcter objectiu de les solucions, més enllà de les parts que ho proposen. La despersonalització ajuda a racionalitzar les situacions i aportar solucions objectives. A més, és important, enfocar la resolució en termes de futur i aclarir tots els dubtes o malentesos possibles a propòsit de les opcions plantejades.

e) Acord

19.La darrera fase del procés consisteix en l’establiment d’acords.  En el cas que el procés s’hagi desenvolupat amb èxit, haurem aconseguit trobar propostes de resolució al conflicte que puguin ser acceptades per ambdues parts. En aquest cas, es proposa deixar per escrit l’acord al que s’ha arribat.

“ Creus que si l’altre part està disposada a fer .... tu consideraries que es pot resoldre el conflicte? “

“ Creieu que fent ....., respectivament, heu arribat a un acord possible i viable per resoldre el conflicte ? “

20. Es repeteix i clarifica la proposta d’acord i es demana el consentiment a l’hora d’acceptar la seva formulació per escrit, així com la seva signatura com a solució al conflicte. És molt important ser molt curós a l’hora de deixar per escrit el compromís, ja que en la mesura que siguem capaços d’eliminar ambigüitats podrem afiançar una proposta objectiva, clara i concisa de resolució satisfactòria del conflicte.

“ Esteu d’acord amb .... i us comprometeu a mantenir-ho? “

21. En cas positiu es pot establir algun tipus de compromís de seguiment de l’acord; així com una revisió del contracte firmat en cas que no es compleixi allò compromès o es canviï d’opinió.

“ En aquest cas, considereu que hem d’establir algun tipus de seguiment a l’acord arribat? “

Un cop signat:

“ Moltes gràcies pel vostre temps i predisposició. Estic molt content que haguem pogut trobar una solució positiva al conflicte i haver millorat vostra relació i comunicació. Si us voleu donar la mà en senyal de confirmació i acord “

Ens donem la ma entre nosaltres. 

---

[1]  En aquest guió partirem de la premissa que hi ha un sol mediador, per tal d’elaborar un guió més personal. Tot i que, es pot adaptar fàcilment a un context amb més d’un mediador.

[2] Suposem que accepten, en cas contrari continuaríem parlant de vostè.  

Conferències: Violència de gènere

La conferència sobre violència de gènere de la professora Bàrbara Biglia va ser molt interessant perquè va estimular el debat i la controvèrsia a classe. En aquest sentit, ja des del primer moment algunes de les afirmacions de la Bàrbara semblaven no ajustar-se al que algunes companyes de la classe consideraven real. Dit d’una altra manera, en la seva concepció amplia d’una violència de gènere que transcendeix l’impacte mediàtic de l’agressió – a la que dissortadament estem acostumats a tenir noticies per TV -; algunes companyes no van acceptar la tesi que la construcció de gènere suposa, en la majoria dels casos i especialment pel que fa referència al gènere femení – una violència tan o més impactant que els casos concrets d’agressió. A continuació, analitzarem una mica més aquesta tesi i reflexionarem sobre alguns dels dubtes que vaig plantejar personalment a la pròpia conferenciant.

En primer lloc, la Bàrbara va exposar la diferència bàsica entre gènere i sexe, així com el fonament biològic d’aquesta distinció clàssica. No obstant, ben aviat ens vam adonar que el discurs feminista o de gènere ha problematitzat la suposada nitidesa entre sexe i gènere i ha fet una denúncia a la totalitat. En aquest sentit i sense entrar en detalls, la tesi de Biglia és que la construcció de gènere és quelcom intencionat i per tant respon a una voluntat política que fins fa poc tenia a veure amb la subordinació d’un gènere – el femení – respecte l’altre – el masculí. Hem dit “ fins fa poc “, per no dir que actualment tot i que hi ha una major sensibilització vers la no neutralitat d’atribuir característiques “ pseudonaturals “ als nens i les nenes. En aquest sentit, coincidim plenament amb la tesi de la Bàrbara en que la construcció de gènere és per definició quelcom conservador que pretén mantenir l’status quo.

En segon lloc, i seguint amb el raonament anterior, la Bàrbara no solament va impugnar la construcció de gènere com una construcció patriarcal; sinó també, va apostar per una reconceptualització de la noció de sexe. Així, moltes experiències i casos singulars – els nens/nes hermafrodites, el col·lectiu transsexual, etc – ens fa pensar que els trets biològics no són un determinant immòbil de la identitat sexual. És a dir, hi ha més sexes que el masculí i el femení, tot i que de nou, el discurs conservador opti per un dualisme excloent.

Finalment, pel que fa referència als propis dubtes suscitats per la teorització de la Bàrbara van tenir com a objecte el fet que els processos de construcció de gènere formen part dels processos de socialització. Aquest fet, al meu entendre, fa que sigui impossible destriar la dinàmica de socialització dels efectes de la construcció de gènere. Dit d’una altre manera, la meva sospita passa per la sensació que insistir en la distorsió de la construcció de gènere, no n’elimina el biaix, sinó que en sutilitza les formes. Per tant, com que no podem evitar el procés de socialització els intents de denuncia de les formes de gènere, comporten la perversitat inherent de sutilitzar-ne els efectes estigmatitzants o discriminatoris. En aquest sentit concret, radica la meva explicació de la permanència de les pràctiques discriminatòries malgrat l’èmfasi igualitarista del moviment feminista. En la mesura que tot sistema educatiu respon ideològicament a la reproducció de l’ordre social establert – Bourdieu i Passeron dixit -; la socialització, per més transformadora que es pretengui difícilment podrà subvertir la reproducció de l’ordre que delimita els sexes. A no ser que,  aquesta és la meva aposta personal de resolució,  transcendim les institucions per tal de generar suficients discursos alternatius fora d’aquestes que, de facto, en delimitin la seva influència i es mantinguin com a forma d’interrogació continua, sempre expectant. 

Conferències: Mediació Comunitària

 

La conferència sobre Mediació Comunitària a càrrec del Jaume ens va permetre acostar a una forma de mediació que, com hem vist en altres moments d’aquest blog, escapa al formalisme preconcebut de la mediació ortodoxa. En el cas que ens va presentar el Jaume, ens trobem davant la necessitat de mediar entre diferents col·lectius que de forma institucional comparteixen un mateix espai, però que de forma cultural i a la pràctica divergeixen i, en determinats moments, xoquen culturalment.

Per tal d’entendre que es produeix en aquest context i quina és la millor forma d’abordar-ho hem de tenir clar des de quina perspectiva assumim la diferència. Dit d’una altre manera, només podrem articular una proposta de mediació comunitària vers la immigració – el cas que ens plantejava el Jaume – si partim d’una determinada òptica que contempli aquest fenomen. L’anterior no significa que hi hagi una única i exclusiva òptica amb la qual afrontar aquest fenomen, sinó que ho afrontem com ho afrontem hem de ser coherents amb els propis plantejaments i saber quins són els punts forts i febles de la nostra plantejament teòric. En aquest sentit, no és el mateix un model assimilacionista que un model intercultural, comporten d’entrada una mirada diferent sobre els col·lectius a mediar i els seus drets inherents.

Tot i que la dinàmica de la classe no ens va permetre entrar en detall sobre el cas plantejat, si que ens va proporcionar indicacions bàsiques de com aquests casos de mediació comunitària requereixen tenir en compte alguns punts que destaquem a continuació:

      

• Diàleg obert a tots els punts de vista
• Propostes que vinculin a tots els ciutadans amb independència de la comunitat  a la que estiguin vinculats. 
• Coneixement mutu per tal de superar prejudicis i estereotips. 
• Construcció d’una comunitat més amplia que respecti la diversitat i la inclogui com a actiu.

Com veiem, tots els plantejaments anteriors responen a una determinada perspectiva que defensem a nivell personal. En aquest sentit, partim de la premissa de la psicologia social quan ens diu que el xoc intergrupal d’interessos és supera mitjançant l’establiment d’interessos comuns. Dit d’una altre manera, en la mesura que som capaços d’obrir un diàleg entre tots per fer aflorar els interessos de tots els ciutadans, per tal de generar propostes que responguin a aquests interessos, podrem establir un espai de coneixement mutu que permeti hibridar les comunitats d’origen per constituir una comunitat més àmplia en termes d’integració. 

Anàlisi de les entrevistes fetes a joves infractors participants en un procés de mediació

La mediació penal planteja un mètode alternatiu a la justícia juvenil retributiva -  basada en el càstig - , partint d’un paradigma de justícia restaurativa - centrada en l’autoresponsabilització -, en un procés per aconseguir la reparació del dany causat i la solució davant del conflicte. En aquest cas, des d’una perspectiva  justa i equilibrada, tenint en compte els interessos d’ambdues parts.

Després de realitzar una lectura de les entrevistes fetes a joves infractors, pensem que consideren la mediació com un procés alternatiu al model judicial ordinari, el qual comporta mesures punitives i en ocasions, privació de la llibertat – internament en un centre de menors. Els joves infractors coincideixen en que el procés de mediació els ha de proporcionar eines per dialogar i resoldre els conflictes sense violència. En aquest cas, podem extreure algunes de les respostes dels joves en relació a la pregunta referent al motiu de la seva participació al programa;

Entrevista 1: “Un juicio solo sirve para que te castiguen, la mediación sirve para que reflexiones,

te des cuenta de todo y no lo hagas mas. Así otra vez no cometes el mismo error”

Entrevista 2: “Si, creo que tendríais que hacer un curso para que todos los chicos y chicas supieran hablar, en vez de pelear”.

Entrevista 3: “El Marcos (educador) me dice que ya está bien de juicios, que debo aprender a  resolver los problemas de otra manera, hablando y sin peleas. Yo no sé si sabre. No he aprendido-.Solo se pelear. Pero L’Alzina otra vez me cansa. Llevo mucho tiempo entrando y saliendo”.

Entrevista 4: “(…) Por esto es mejor pedirle perdón, y si me pide un favor, como dice la Charo, pues yo le haré el favor. Creo que la mejor manera de resolver los problemas es hablando y reconociendo que uno se ha equivocado”.

Entrevista 5: “(…) He estado en un esto de reparación, esto que tu te arrepientes de lo que has hecho y pides perdón y entonces el juez te perdona y no lo vuelves hacer más (…)”.

Entrevista 6: “ Primero fue porque me pareció el camino más fácil, ya sabes, el juicio, abogados, y todo esto..... me daba miedo. Luego cuando hable con Fina (mediadora), pues me enganche con ella, fue como si me abriera los ojos, y me hizo pensar en el mal que le cause a esta señora”.

En aquest sentit, els sis exemples aquí citats ens deixen entreveure que la participació en el procés de mediació penal permet reflexionar sobre els errors comesos i demanar perdó a la persona afectada, si és necessari. Per tant, podem dir que es tracta d’una experiència de creixement individual, ja que el jove infractor és capaç d’assumir la responsabilitat dels errors comesos i col·laborar a l’hora de respondre de forma adequada vers la persona afectada.

El mediador o mediadora treballa individualment, amb cada una de les parts – infractor/a i persona afectada – a fi d’obtenir informació sobre el conflicte, la visió de les dues parts i la possible participació en el procés de mediació a fi de resoldre el conflicte. En el cas del jove infractor, es tracten aspectes referents a: l’assumpció de responsabilitats en relació als fets, la voluntat i el compromís a l’hora de cooperar en el programa de reparació de la víctima, l’empatia vers la persona afectada, la importància del diàleg i la contenció a l’hora de resoldre els conflictes, etc.

En el cas de la persona afectada es valoren aspectes relacionats amb: l’interès de la persona afectada en la reparació del dany, la voluntat i el compromís d’accedir al procés de mediació, així com, la capacitat d’entendre l’alternativa proposada. Per tot això, cal que el rol mediador es desenvolupi en un clima que permeti establir un vincle de confiança basat en l’escolta activa, la reflexió i l’intercanvi d’opinions i emocions, sense caure en un ambient d’intimitat. És necessari establir un punt de distancia òptima i ser molt respectuós/a amb la informació tractada – confidencialitat. Tot això comporta, no establir vincles afectius que puguin sobrepassar els límits més enllà de la relació entre els participants i el professional, tal i com pot ocórrer en el Cas 1.

En el cas 1, del Joel, no hi ha una víctima clarament definida, tot i que el jove és conscient de que la seva acció era susceptible de provocar ferits lleus o molt greus que, afortunadament, s’han pogut evitar. Per tant, la mesura alternativa al càstig està directament relacionada en conscienciar al jove de la perillositat de l’incident causat. Per tant, es tracta de realitzar un programa formatiu pràctic consistent en saber quina és la feina dels bombers, quines conseqüències han provocat els incendis forestals a l’estat espanyols, a més de redactar una carta al organisme municipal, responsabilitzant-se de l’acte comès amb les corresponents disculpes;

Entrevista 1: “He escrito una carta al ayuntamiento pidiendo perdón y diciendo que a partir de ahora  tendré más cuidado. Después iré a hacer un curso en los bomberos de Barcelona. Estaré todo un día con ellos, viendo lo que hacen. También he de hacer un álbum recogiendo todos los incendios que se han hecho en Cataluña todo el año pasado. Esto será más difícil, pero si que lo haré. Lo mirare en los periódicos, y los profes me han dicho que me ayudarán”

Quan les accions comeses pels joves infractors, comporten l’existència d’una o més persones afectades, és molt important que aquestes participin en el procés de mediació. Doncs el fet d’involucrar la víctima en la mediació comporta, generalment, l’assumpció d’una major consciència i responsabilitat de l’error comès del jove infractor. En aquest sentit, el contacte entre les dues parts , pot afavorir un espai de diàleg i negociació, en el que les dues parts poden cedir i el responsable demana disculpes a la víctima. En ocasions, aquesta situació s’esdevé de forma positiva tal i com es descriu en el cas 6 del robatori amb força a una persona de 70 anys. En aquest cas, ambdues parts, assoleixen el compromís de resoldre el conflicte i fins i tot, la jove infractora acaba en llàgrimes al assumir que el tracte i la confiança que li ofereix la víctima, no és realment merescut.

Les formes de reparació dels danys a les víctimes, passen per un primer pas que consisteix en el fet d’acostar-se a la persona afectada per tal d’assumir la responsabilitat i demanar disculpes.  El segon pas, consisteix en crear un espai de negociació i diàleg entre les dues parts a fi d’arribar a un acord sobre la reparació del dany causat. En aquest sentit, cal tornar a fer referència a l’entrevista 6, ja que és el cas paradigmàtic del que s’ha expressat anteriorment . La víctima del robatori accedeix al procés de negociació, mitjançant un acord en el qual la jove infractora ha de col·laborar en la realització de la compra amb els diners que li dona. En aquest cas, la jove ha de prendre la decisió important de que fer amb els diners i la confiança dipositada. La bona acció de la noia és premiada per la dona i els seus familiars amb un berenar i un tracte molt proper que transforma a la jove infractora. 

La mediació penal és una estratègia que permet al jove infractor responsabilitzar-se dels seus actes, ser conscient dels errors i les seves conseqüències, així com afrontar i resoldre el conflicte, mitjançant el diàleg  amb la persona afectada per tal d’arribar als acords restitutius. En contraposició, la simple privació de les llibertats i els desitjos del jove infractor no permeten l’autoreflexió i l’adquisició de les habilitats per millorar la conducta en un futur. Tal i com expressa Hammad a l’entrevista 3; “ Un juicio es más descansado. No tienes que pensar. El juez te castiga .Te dice lo que tienes que hacer. Tú estás de acuerdo o no, pero lo cumples y esperas salir de tu encierro. No piensas. En la mediación tienes que pensar y esto te agobia mucho. A mi me agobia mucho. El mediador, te hace hablar, te hace escribir tus pensamientos, y lo pasas mal, porque te das cuenta de que eres una mierda y no tienes a nadie”. 

Conferències: Justícia Juvenil

La conferència de Justícia Juvenil va ser molt interessant perquè ens va situar a una realitat que tot sovint queda excessivament amagada a la Societat. Ens referim a aquells joves que entre 14 i 18 que han comès un delicte greu i que, per ser menors, no tenen la possibilitat d’ingrés a la presó.  En aquest cas, l’experiència del Santi, una educador del centre d’internament l’Alzina – que curiosament havia estat company meu a l’assignatura d’Educació Ambiental – va ser molt interessant i reveladora. 

El Santi va destacar dos aspectes importants que tenen a veure amb l’organització i el valor de la mediació.

El primer dels quals, de caràcter organitzatiu, és una constant des que estem a la facultat i té a veure amb la dissonància entre el que marca la llei – el que està previst – i el que es factible a la pràctica – des d’un punt de vista econòmic o simplement educatiu/sentit comú. En aquest sentit ens parlava entre d’altres de situacions com les alternatives de regim obert, contemplades per la llei, però que no hi ha recursos per implementar o, des d’una vessant del sentit comú,  el fet que en un moment determinat es prohibís fumar al centre que, tenint en compte la situació d’estrès dels interns i en alguns casos essent majors d’edat, suposava un handicap addicional a la feina dels educadors.

El segon aspecte, en el que va incidir abastament el Santi, tenia a veure amb el fet que la mediació en aquest context – al igual que en el penal – és difícil, però no impossible. En aquest sentit, ell havia intentat introduir un programa de mediació que en alguns casos on es donaven les circumstàncies adequades tenia efectes positius. En aquest cas, com hem vist, el fet de tenir un incentiu que passa per evitar tornar a fer el circuit d’ingrés i en els casos on no hi ha un desavantatge manifest entre les parts – evitant situacions intimidatories – es podien arribar a solucions mediades.  

Finalment i en relació amb aquest darrer aspecte, el Santi es va mostrar un entusiasta de la mediació com eina de gestió de conflictes. Fins el punt que el perfil de mediador, segons ell, era un actiu competencial nostre que havíem de destacar quan en tinguéssim oportunitat. De fet, ens va indicar que era important que en el nostre currículum com a pedagog constés l’experiència en el curs de mediació de l’assignatura, perquè segons ell, aquesta era un competència en auge, en un context en el que, lamentablement, cada cop proliferen més les situacions de conflicte. 

Conferències: Aula carcerària

La conferència sobre l’aula carcerària ens va acostar a una realitat educativa complexa com és la de la presó. En aquest cas, el conferenciant professor de l’aula carcerària de Can Brians ens va explicar la seva realitat diària com a mestre.

Un dels primers aspectes ha destacar és el fet que el perfil dels alumnes que té a l’aula, de caràcter voluntari, mostren molt poc interès en aprendre. En aquest sentit, l’activitat formativa esdevé, bàsicament, una oportunitat d’aconseguir algun benefici penitenciari concret. Per tant, com ja veiem en el cas de la justícia juvenil o l’exposició a propòsit de la mediació penintenciària, els interns tenen la necessitat de trobar un esquer que justifiqui el seu accés al context educatiu. Per tant, treballar sota unes premisses tan utilitaristes i mancades de motivació, dificulten enormement qualsevol tasca educativa.

Un segon aspecte és el clima de calma de tensa que es viu a la presó. Així, tot i que el conferenciant insistia amb una certa normalitat de l’ambient que es viu a la presó, destacava moltes ocasions en les que el conat de violència sempre és el pas lògic següent als nombrosos conflictes de convivència que s’hi viuen. En aquest sentit, tot i que a l’aula no s’entra en dinàmiques de mediació, si que es pretén que els interns elaborin el seu propi pensament. És a dir, en un context de reacció viscerals i epidèrmiques, l’aula educativa intenta ser un espai on es pugui individualitzar més l’intern i intentar abstreure’l de les dinàmiques conflictives del pati. En aquest sentit, es produeix una complementarietat entre l’aula educativa i el treball de les educadores i educadors socials que tutoritzen els interns. Així, aquests darrers si que poden intervenir en mesures de gestió de conflictes en termes de mediació per tal resoldre dinàmiques sense necessitat de recórrer a mesures exclusivament de càstig, separació i aïllament.

Finalment, tot recuperant la que per nosaltres fou la idea fonamental de la conferència, la presó és un espai de socialització disciplinària que dificulta un treball més centrat en la rehabilitació dels interns. En aquest sentit, es fa difícil incidir en aspectes més personals i individualitzats que realment puguin ajudar a transformar la mentalitat dels interns des d’un treball psicològic i educatiu. Els dèficits educatius difícilment es poden pal·liar a l’aula educativa; així com, la pròpia inèrcia de relació al patí comporta la reificació d’una cultura i uns valors que només tenen sentit a la presó i que, malauradament, no tenen una correlació socialitzadora a l’exterior. Alguns d’aquests valors propis de la cultura carcerària – tals com: la cultura de la venjança, l’escalada constant de conflicte resoluble per l’amenaça i la violència explícita, els lideratges per la força i l’economia mafiosa, etc – esdevenen vertaders contravalors socials que estigmatitzen als interns a l’hora d’accedir a la llibertat. És produeix un xoc entre els valors socialitzadors que s’intenten articular a l’aula – poc eficaços dins la presó, però imprescindibles fora – amb els contravalors propis de la presó – eficaços dins la presó, però antisocials i delictius fora. En conseqüència, la presó només podrà ser rehabilitadora en la mesura que la cultura socialitzadora contraresti a la pròpia de la presó i això, a dia d’avui, requereix esforços institucionals i sobretot econòmics que no semblen estar a l’agenda política de l’Administració.  

Els models de la mediació de conflictes: “ la seva concepció paradigmàtica “

Aquesta entrada té com a objecte reflexionar sobre els diferents models de mediació de conflictes per tal de determinar-ne quin és el seu objectiu fonamental i, particularment, a quin paradigma responen. És a dir, com sabem tot model està emparat en algun tipus de paradigma filosòfic que el justifica i li dóna sentit. En aquest sentit, nosaltres, defensarem que la concepció específica dels diferents models de mediació respon, també, a una cosmovisió – weltanschauung - més general que té a veure amb aquests paradigmes. Abans d’entrar amb més detall respecte aquest punt, és convenient introduir algunes nocions bàsiques.

En primer lloc, convé determinar l’existència de tres models bàsics de mediació de conflictes. Com hem vist a classe, aquests són:

•  Tradicional
•  Transformatiu
•  Circular-Narratiu

A continuació, els caracteritzarem breument.

El model Tradicional o Harvard és la base del procés de mediació que hem estudiat a l’aula. En aquest cas, és un model lineal que permet treballar sobre els interessos de les parts a través d’una comunicació pautada. L’objectiu d’aquest model és arribar a acords, tot acostant els interessos d’ambdues parts o, com a mínim, compatibilitzant-los.

Com hem vist en un altre entrada, el model Transformatiu teoritzat per Bush i Folger opta per  supeditar  els acords  a una transformació de les relacions de les parts. És a dir, en aquest cas, no és tant important arribar a un consens, sinó transformar les relacions a través de l’(auto)transformació  de les parts. Aquesta autotransformació de les parts suposa, en el fons, una revalorització de sí mateixes.

Com ja varem apuntar anteriorment, el model Circular – Narratiu pretén estructurar, a través de la reflexió, les narratives individuals de les parts, per transformar la historia del conflicte mitjançant la postulació d’històries alternatives compartides. En aquest sentit, és pretén interpretar de forma complexa els fets per descobrir-ne la seva causalitat múltiple a través d’una concepció sistèmica del conflicte.

Un cop sintetitzats els diferents models, ens interessa traslladar-los als seus propis fonaments epistemològics en forma de paradigmes. És a dir, els models anteriors responen a una concepció més general de construcció de sentit i, per tant, la seva gènesi respon a un procés més general de caràcter sociohistòric que els determina.

En primer lloc, el model Tradicional s’articula sobre un paradigma estructuralista de la realitat. En aquest cas, una breu definició de l’Estructuralisme – en relació al que ens interessa – ens descriu un moviment que parteix de la necessitat d’interpretar la realitat des d’un prisma relacional. En aquest sentit, supera la concepció essencialista d’un món fix o entès en termes de contingut, per tal de concebre la realitat des d’un punt de vista de totalitat relacional. Per tant, concebem l’estructuralisme com l’èmfasi de la forma, les posicions – en una estructura – i les relacions en detriment de quelcom essencial, de contingut immutable o superior. L’anterior és important, perquè ens permet entendre perquè el model Tradicional insisteix en el caràcter formal, procedimental i no essencial del conflicte. Així, des d’una mirada estructuralista al conflicte, aquest només és fruit d’unes relacions particulars que es poden reequilibrar de forma dinàmica, tot identificant les diferents pràctiques que les justifiquen i transformant-les.

En segon lloc, el model Transformatiu respon a un paradigma de la complexitat. En aquest cas, el paradigma de la complexitat ens diu que la realitat està dominada per múltiples subsistemes: biològic, cerebral, espiritual, lògic, lingüístic, cultural, social, històric, etc. En aquest context, s’amplia i es discuteix la concepció tradicional que definia el coneixement cognitiu de la realitat a través del subsistema cognitiu – tal i com hem vist en el model Tradicional. Per tant, des d’aquest paradigma s’aposta per fomentar un abordatge transdisciplinar que superi el reduccionisme cognitivista d’interpretació de la realitat i, en concret, del conflicte.

Finalment,  el model Circular – Narratiu es circumscriu a un paradigma postestructuralista que emfasitza la noció de diferència. En aquest paradigma, s’opta per la consideració narrativa del subjecte i la cultura. En conseqüència, el subjecte és fruit de la pròpia narració de sentit sobre sí mateix, en un procés que qüestiona les distincions clàssiques com la: d’història i la separació de subjecte - objecte del conflicte. Des d’aquest paradigma s’articula una sospita generalitzada vers les jerarquies i formes de dominació del discurs, tot incidint en els efectes del llenguatge com a construcció social, tradicionalment colonitzadora, que convé alliberar.    

“ Sopar per a dos “: un curt educatiu sobre la Mediació de Conflictes.

Aquest curt d’animació de la televisió nacional canadenca  - amb la participació d’UNICEF -, a part de la seva indubtable qualitat estètica i musical, és un excel·lent mostra de com la mediació de conflictes és un contingut curricular de primer ordre. En aquest sentit, la historia adreçada a un públic infantil – tot i que fàcilment el podem considerar familiar, en la línia de les histories amb valors de la Pixar – ens mostra quins són els perills d’una situació de conflicte que desemboca en una escalada de violència. A continuació, en aturarem en algunes seqüències per tal de destacar-ne la seva importància des de l’òptica de la mediació de conflictes.

Una primera seqüència important és la presentació; en el plantejament de l’escena podem veure com en un petit racó de selva, viuen molts animals de forma pacífica. L’atenció es centra en dos llangardaixos que gaudeixen d’una vida tranquil·la tot menjant els abundants insectes que volen al seu voltant. En aquest sentit, és convenient destacar que el conflicte no sorgeix en termes de escassetat – motiu de conflicte més complex de resoldre -, sinó de la simple competència. Per tant, un conflicte per simple competència en un context d’abundància ha de ser evidenciat com absurd per la resta d’animals de la selva.

La segona seqüència destacable és veure com el conflicte per competència degenera en una escalada de violència que posa en perill a tercers. Així, el conflicte entre els llangardaixos no només és absurd per la resta d’animals, sinó també perillós – no només per les parts, sinó també per al Third Side. En aquest sentit, parlàvem de la necessitat de sacrificar l’interès particular egoista en benefici de l’interès general de la selva.

La tercera seqüència important és l’aparició de la granota. La granota simbolitza al tercer responsable que acabarà esdevenint el mediador del conflicte. Així, la granota té l’oportunitat de satisfer el seu propi interès - menjar-se l’insecte -, però prefereix optar per una acció mediadora, en la que es reparteix de forma equitativa l’insecte. En aquest punt, es consuma el procés mediador com a acte de generositat i consciència de la superioritat del be col·lectiu davant l’egoisme individual.

La darrera seqüència destacable, té a veure amb el reconeixement de les dues parts vers la tasca de la granota. Així, els llangardaixos davant la possibilitat de tornar a competir per la captura d’un altre insecte, recorden la situació anterior i prefereixen cedir l’insecte a la granota. Finalment, acaben l’àpat les dues parts i el mediador mentre són contemplats per la resta d’animals i tot torna a la tranquil·la normalitat. 

El conflicte com a oportunitat

Un dels aprenentatges fonamentals que m’emporto de l’assignatura és la possibilitat de repensar en conflicte com a oportunitat. L’anterior pot semblar d’entrada un contrasentit, però no ho és si tenim en compte la particular naturalesa del conflicte i el que comporta. Així, com hem vist a l’assignatura, un conflicte no deixa de ser una de les situacions extremes de tota interacció social. En aquest sentit, un conflicte seria la forma d’interacció social no ben canalitzada. L’anterior és important, al nostre entendre, perquè comporta dues consideracions bàsiques. 

Per una banda, un conflicte des d’aquesta perspectiva no és quelcom aliè a la pròpia interacció social, sinó més aviat un cas extrem d’aquesta. Així, en la mesura que siguem capaços de dotar d’una entitat més positiva al conflicte, podrem transformar el conflicte vers aquella consideració negativista que el contempla com el “forat negre” o punt extremadament fosc confirmatori de la incivilitat humana. Ans el contrari, el conflicte no és quelcom particularment allunyat dels usos habituals de relació entre les persones, sinó més aviat els efectes d’una gestió no adequada dels interessos i l’escenificació social de la discrepància. 

D’altra banda, un conflicte si és quelcom no essencialment diferent d’una interacció social no ben resolta, també és un cas particularment interessant de socialització o aprenentatge social. Dit d’una altre manera, com sabem, una de les millors formes d’aprendre com funcionen les coses és analitzar-les quan no funcionen, en cas contrari no podem detectar amb detall aquells elements que la fan funcionar. Així, aquest mateix paral·lelisme ens serveix per analitzar les relacions humanes. Tot sovint, el bon funcionament aparent d’una relació ens impedeix detectar la disfunció que gradualment l’està desintegrant. En conseqüència, si tenim en compte aquestes dues consideracions podem concloure que un conflicte és una oportunitat excel·lent d’aprenentatge a dos nivells fonamentals. 

Un primer nivell, té a veure amb com de forma personal entenem les interaccions socials. En aquest sentit, un conflicte ens permet veure com les interaccions socials són alguna cosa complexa i, l’aprenentatge del funcionament, quelcom sempre és infinit. Així, el conflicte esdevé una oportunitat d’aprendre una mica més com som les persones i ens comportem en les nostres relacions. Com a mediadors/res, ens trobem davant l’oportunitat única de conèixer moltes situacions personals que difícilment podríem viure d’una altre manera; i com aquests precedents de relació amplien la nostra mirada i concepció vers les diferents i múltiples formes d’interrelació que tenim les persones entre sí. 

Un segon nivell, comporta el fet que si els conflictes són una forma extrema d’interacció social, la seva resolució, sempre i en tot cas, comporta una aprenentatge que, des d’un punt de vista educatiu, té un valor incalculable. En aquest sentit, és important insistir en el fet que convé implementar el procés de mediació com: una tècnica que ens permet reconduir una situació. Com a tal i en tan que tècnica, no és un saber esotèric que només poden posseir els iniciats; sinó tot el contrari, un procediment més o menys establert que el seguiment del qual pot comportar una autoconsciència major dels propis interessos i, si existeix voluntat sincera de resolució, una millora en la situació comunicativa i relacional. 

El model Circular-Narratiu de mediació de conflictes

En aquesta entrada intentarem analitzar breument els fonaments bàsics que determinen el model Circular – Narratiu de mediació de conflictes. El model Circular – Narratiu respon, com el seu propi nom indica, a un procés dual d’afrontament del conflicte.  

Per una banda, la mediació Circular – Narrativa expressa la necessitat d’estructurar un jo reflexiu que sigui capaç d’explicar-se a sí mateix. En aquest sentit, és produeix una funció terapèutica del mediador en la que s’aposta per dotar, a les parts, de recursos psicològics de gestió de la seva pròpia personalitat. En conseqüència, es pretén que el subjecte sigui capaç d’elaborar una self positiu estable. Al seu torn, el jo de les parts es fruit de la geometria variable dels diferents subsistemes que composen la realitat. Per tant, aquest model escapa del solipsisme per tal d’integrar una visió més complexa de la realitat. L’anterior esdevé un escenari de crisi d’un mateix si no s’és capaç de narrativitzar el propi sentit. És a dir, el subjecte traspassat per la influència de múltiples subsistemes, necessita elaborar una imatge íntegre de sí mateix, a través dels seus propis recursos psicològics. Aquesta elaboració s’esdevé, segons aquest model, a través d’una narració de sentit de la pròpia peripècia vital i d’un mateix.

D’altra banda, l’apel·latiu “ Circular “ fa referència a una concepció complexa de la causalitat. En aquest sentit, la realitat és un espai global d’interacció de subsistemes que varien constantment entre sí. Per tant, la modificació d’un aspecte de la relació del conflicte fa variar el conflicte d’una forma no lineal. És a dir, no hi ha quelcom que se segueixi directament d’una causa en forma d’efecte; sinó més aviat, els “efectes” poden condicionar les pròpies causes en un procés en el que, indistintament, només hi ha efectes o, si es vol, només causes.

Si sintetitzem els dos aspectes anteriors, tenim una realitat de construcció del jo que no és lineal, sinó múltiple que convé narrativitzar d’una forma no lineal. És a dir, les narracions enteses des d’una perspectiva circular no són quelcom fix i immutable, sinó tot el contrari, al igual que les llegendes i els contes orals, és (re)creen cada vegada que s’expliquen. Per tant, no hi ha quelcom estable a explicar, sinó un conjunt de factors, dinàmiques i processos personals – psicològics, socials, culturals, etc – que convé (des)estabilitzar a partir d’un (auto)relat mutable. 

Finalment, la mediació de conflictes sota aquesta mirada suposa entendre com les persones han construït històricament el seu relat del conflicte, per tal que com a mediadors i mediadores siguem capaços d’ajudar a qüestionar-lo – en termes de la complexitat anteriorment descrita. És a dir, en la mesura que ajudem a desestructurar un relat i els diferents rols personals que s’han anat construint des de posicions que animen al conflicte, podrem ajudar a articular una narració compartida entre les parts. Aquesta construcció passa per (re)convertir la història de conflicte en un nou escenari de futur, la imatge del qual transforma retroactivament les condicions instal·lades en el conflicte. En conseqüència, aquest model pretén crear una nova narració compartida en el que les antigues posicions de les parts s’han superat per una nova (auto)percepció alliberada respecte a sí mateixes i a la realitat que les envolta.