Els models de la mediació de conflictes: “ la seva concepció paradigmàtica “

Aquesta entrada té com a objecte reflexionar sobre els diferents models de mediació de conflictes per tal de determinar-ne quin és el seu objectiu fonamental i, particularment, a quin paradigma responen. És a dir, com sabem tot model està emparat en algun tipus de paradigma filosòfic que el justifica i li dóna sentit. En aquest sentit, nosaltres, defensarem que la concepció específica dels diferents models de mediació respon, també, a una cosmovisió – weltanschauung - més general que té a veure amb aquests paradigmes. Abans d’entrar amb més detall respecte aquest punt, és convenient introduir algunes nocions bàsiques.

En primer lloc, convé determinar l’existència de tres models bàsics de mediació de conflictes. Com hem vist a classe, aquests són:

•  Tradicional
•  Transformatiu
•  Circular-Narratiu

A continuació, els caracteritzarem breument.

El model Tradicional o Harvard és la base del procés de mediació que hem estudiat a l’aula. En aquest cas, és un model lineal que permet treballar sobre els interessos de les parts a través d’una comunicació pautada. L’objectiu d’aquest model és arribar a acords, tot acostant els interessos d’ambdues parts o, com a mínim, compatibilitzant-los.

Com hem vist en un altre entrada, el model Transformatiu teoritzat per Bush i Folger opta per  supeditar  els acords  a una transformació de les relacions de les parts. És a dir, en aquest cas, no és tant important arribar a un consens, sinó transformar les relacions a través de l’(auto)transformació  de les parts. Aquesta autotransformació de les parts suposa, en el fons, una revalorització de sí mateixes.

Com ja varem apuntar anteriorment, el model Circular – Narratiu pretén estructurar, a través de la reflexió, les narratives individuals de les parts, per transformar la historia del conflicte mitjançant la postulació d’històries alternatives compartides. En aquest sentit, és pretén interpretar de forma complexa els fets per descobrir-ne la seva causalitat múltiple a través d’una concepció sistèmica del conflicte.

Un cop sintetitzats els diferents models, ens interessa traslladar-los als seus propis fonaments epistemològics en forma de paradigmes. És a dir, els models anteriors responen a una concepció més general de construcció de sentit i, per tant, la seva gènesi respon a un procés més general de caràcter sociohistòric que els determina.

En primer lloc, el model Tradicional s’articula sobre un paradigma estructuralista de la realitat. En aquest cas, una breu definició de l’Estructuralisme – en relació al que ens interessa – ens descriu un moviment que parteix de la necessitat d’interpretar la realitat des d’un prisma relacional. En aquest sentit, supera la concepció essencialista d’un món fix o entès en termes de contingut, per tal de concebre la realitat des d’un punt de vista de totalitat relacional. Per tant, concebem l’estructuralisme com l’èmfasi de la forma, les posicions – en una estructura – i les relacions en detriment de quelcom essencial, de contingut immutable o superior. L’anterior és important, perquè ens permet entendre perquè el model Tradicional insisteix en el caràcter formal, procedimental i no essencial del conflicte. Així, des d’una mirada estructuralista al conflicte, aquest només és fruit d’unes relacions particulars que es poden reequilibrar de forma dinàmica, tot identificant les diferents pràctiques que les justifiquen i transformant-les.

En segon lloc, el model Transformatiu respon a un paradigma de la complexitat. En aquest cas, el paradigma de la complexitat ens diu que la realitat està dominada per múltiples subsistemes: biològic, cerebral, espiritual, lògic, lingüístic, cultural, social, històric, etc. En aquest context, s’amplia i es discuteix la concepció tradicional que definia el coneixement cognitiu de la realitat a través del subsistema cognitiu – tal i com hem vist en el model Tradicional. Per tant, des d’aquest paradigma s’aposta per fomentar un abordatge transdisciplinar que superi el reduccionisme cognitivista d’interpretació de la realitat i, en concret, del conflicte.

Finalment,  el model Circular – Narratiu es circumscriu a un paradigma postestructuralista que emfasitza la noció de diferència. En aquest paradigma, s’opta per la consideració narrativa del subjecte i la cultura. En conseqüència, el subjecte és fruit de la pròpia narració de sentit sobre sí mateix, en un procés que qüestiona les distincions clàssiques com la: d’història i la separació de subjecte - objecte del conflicte. Des d’aquest paradigma s’articula una sospita generalitzada vers les jerarquies i formes de dominació del discurs, tot incidint en els efectes del llenguatge com a construcció social, tradicionalment colonitzadora, que convé alliberar.