El model Circular-Narratiu de mediació de conflictes

En aquesta entrada intentarem analitzar breument els fonaments bàsics que determinen el model Circular – Narratiu de mediació de conflictes. El model Circular – Narratiu respon, com el seu propi nom indica, a un procés dual d’afrontament del conflicte.  

Per una banda, la mediació Circular – Narrativa expressa la necessitat d’estructurar un jo reflexiu que sigui capaç d’explicar-se a sí mateix. En aquest sentit, és produeix una funció terapèutica del mediador en la que s’aposta per dotar, a les parts, de recursos psicològics de gestió de la seva pròpia personalitat. En conseqüència, es pretén que el subjecte sigui capaç d’elaborar una self positiu estable. Al seu torn, el jo de les parts es fruit de la geometria variable dels diferents subsistemes que composen la realitat. Per tant, aquest model escapa del solipsisme per tal d’integrar una visió més complexa de la realitat. L’anterior esdevé un escenari de crisi d’un mateix si no s’és capaç de narrativitzar el propi sentit. És a dir, el subjecte traspassat per la influència de múltiples subsistemes, necessita elaborar una imatge íntegre de sí mateix, a través dels seus propis recursos psicològics. Aquesta elaboració s’esdevé, segons aquest model, a través d’una narració de sentit de la pròpia peripècia vital i d’un mateix.

D’altra banda, l’apel·latiu “ Circular “ fa referència a una concepció complexa de la causalitat. En aquest sentit, la realitat és un espai global d’interacció de subsistemes que varien constantment entre sí. Per tant, la modificació d’un aspecte de la relació del conflicte fa variar el conflicte d’una forma no lineal. És a dir, no hi ha quelcom que se segueixi directament d’una causa en forma d’efecte; sinó més aviat, els “efectes” poden condicionar les pròpies causes en un procés en el que, indistintament, només hi ha efectes o, si es vol, només causes.

Si sintetitzem els dos aspectes anteriors, tenim una realitat de construcció del jo que no és lineal, sinó múltiple que convé narrativitzar d’una forma no lineal. És a dir, les narracions enteses des d’una perspectiva circular no són quelcom fix i immutable, sinó tot el contrari, al igual que les llegendes i els contes orals, és (re)creen cada vegada que s’expliquen. Per tant, no hi ha quelcom estable a explicar, sinó un conjunt de factors, dinàmiques i processos personals – psicològics, socials, culturals, etc – que convé (des)estabilitzar a partir d’un (auto)relat mutable. 

Finalment, la mediació de conflictes sota aquesta mirada suposa entendre com les persones han construït històricament el seu relat del conflicte, per tal que com a mediadors i mediadores siguem capaços d’ajudar a qüestionar-lo – en termes de la complexitat anteriorment descrita. És a dir, en la mesura que ajudem a desestructurar un relat i els diferents rols personals que s’han anat construint des de posicions que animen al conflicte, podrem ajudar a articular una narració compartida entre les parts. Aquesta construcció passa per (re)convertir la història de conflicte en un nou escenari de futur, la imatge del qual transforma retroactivament les condicions instal·lades en el conflicte. En conseqüència, aquest model pretén crear una nova narració compartida en el que les antigues posicions de les parts s’han superat per una nova (auto)percepció alliberada respecte a sí mateixes i a la realitat que les envolta.