El conflicte com a oportunitat

Un dels aprenentatges fonamentals que m’emporto de l’assignatura és la possibilitat de repensar en conflicte com a oportunitat. L’anterior pot semblar d’entrada un contrasentit, però no ho és si tenim en compte la particular naturalesa del conflicte i el que comporta. Així, com hem vist a l’assignatura, un conflicte no deixa de ser una de les situacions extremes de tota interacció social. En aquest sentit, un conflicte seria la forma d’interacció social no ben canalitzada. L’anterior és important, al nostre entendre, perquè comporta dues consideracions bàsiques. 

Per una banda, un conflicte des d’aquesta perspectiva no és quelcom aliè a la pròpia interacció social, sinó més aviat un cas extrem d’aquesta. Així, en la mesura que siguem capaços de dotar d’una entitat més positiva al conflicte, podrem transformar el conflicte vers aquella consideració negativista que el contempla com el “forat negre” o punt extremadament fosc confirmatori de la incivilitat humana. Ans el contrari, el conflicte no és quelcom particularment allunyat dels usos habituals de relació entre les persones, sinó més aviat els efectes d’una gestió no adequada dels interessos i l’escenificació social de la discrepància. 

D’altra banda, un conflicte si és quelcom no essencialment diferent d’una interacció social no ben resolta, també és un cas particularment interessant de socialització o aprenentatge social. Dit d’una altre manera, com sabem, una de les millors formes d’aprendre com funcionen les coses és analitzar-les quan no funcionen, en cas contrari no podem detectar amb detall aquells elements que la fan funcionar. Així, aquest mateix paral·lelisme ens serveix per analitzar les relacions humanes. Tot sovint, el bon funcionament aparent d’una relació ens impedeix detectar la disfunció que gradualment l’està desintegrant. En conseqüència, si tenim en compte aquestes dues consideracions podem concloure que un conflicte és una oportunitat excel·lent d’aprenentatge a dos nivells fonamentals. 

Un primer nivell, té a veure amb com de forma personal entenem les interaccions socials. En aquest sentit, un conflicte ens permet veure com les interaccions socials són alguna cosa complexa i, l’aprenentatge del funcionament, quelcom sempre és infinit. Així, el conflicte esdevé una oportunitat d’aprendre una mica més com som les persones i ens comportem en les nostres relacions. Com a mediadors/res, ens trobem davant l’oportunitat única de conèixer moltes situacions personals que difícilment podríem viure d’una altre manera; i com aquests precedents de relació amplien la nostra mirada i concepció vers les diferents i múltiples formes d’interrelació que tenim les persones entre sí. 

Un segon nivell, comporta el fet que si els conflictes són una forma extrema d’interacció social, la seva resolució, sempre i en tot cas, comporta una aprenentatge que, des d’un punt de vista educatiu, té un valor incalculable. En aquest sentit, és important insistir en el fet que convé implementar el procés de mediació com: una tècnica que ens permet reconduir una situació. Com a tal i en tan que tècnica, no és un saber esotèric que només poden posseir els iniciats; sinó tot el contrari, un procediment més o menys establert que el seguiment del qual pot comportar una autoconsciència major dels propis interessos i, si existeix voluntat sincera de resolució, una millora en la situació comunicativa i relacional.