Una aproximació al concepte de violència estructural

Quan parlem de violència o resolució negativa d’un conflicte normalment ens ve a la ment imatges d’agressió física directe. No obstant, malgrat la importància i gravetat d’aquesta violència hem de tenir en compte una violència que pel fet de ser invisible o normalitzada pot i tot sovint és molt més greu que l’anterior. Així, els trets que caracteritzen a la violència estructural són:

                                   · És ubiqua i transparent

                                   · És pròpia i intrínseca de les estructures socials

                                   · Esdevé  normalitzada per institucions estables

                                   · S’esdevé de forma continuada

                                   · S’exerceix sobre aquelles persones que mostren desavantatges: 
                                    polítics, socials, econòmics i culturals

Com hem dit, la violència estructural pel fet de semblar invisible i plenament instal·lada a la realitat quotidiana  pot donar la impressió que és quelcom natural o inevitable. Aquest determinisme històric no deixa de ser una naturalització de la violència i la injustícia com a tals. L’anterior esdevé una tasca complicada si tenim en compte que la violència estructural infligeix el seu mal de forma: lenta, subtil, ambigua i difícil de reparar. Per tant, l’única forma d’afrontar aquesta violència amb garanties és canviar la constel·lació de sentit cultural respecte a les formes de vinculació humanes per tal d’il·luminar les opacitats de la violència estructural. L’anterior sembla impossible, però hem de ser conscients de dos fets crucials.

Per una banda, malgrat sembli el contrari la violència estructural és essencialment cultural. És a dir, s’esdevé per l’acció o omissió de les persones en relació amb altres persones. Per tant, tot allò cultural per la seva pròpia definició pot ser susceptible de transformació cultural. Aquest element és imprescindible per entendre el paper fonamental de l’educació per transformar la cultura i, amb aquesta, les formes de relació de les persones entre sí. En la mesura que eduquem amb una perspectiva de relacions humanes sota el paradigma de la cultura per la pau, podrem obrir expectatives de noves formes de relació més justes i equitatives. 

D’altra banda, els propis fonaments de la violència estructural són de fang. Dit d’una altre manera, en la mesura que segons Galtung la violència estructural és una restricció del potencial humà causat per estructures econòmiques i polítiques; aquesta violència es sustenta per unes determinades estructures polítiques i econòmiques que, des del nostre punt de vista, són insostenibles o condemnades a una esmena a la totalitat. En aquest sentit, el Capitalisme com a model econòmic consistent en l’explotació de tots els recursos naturals – incloses les persones – per mantenir una fal·làcia teòrica com és el creixement econòmic perpetu està condemnat al col·lapse. En segon lloc, els règims polítics democràtics – per no citar-ne d’altres autoritaris o dictatorials – estan vivint un procés de descrèdit creixent per part de la ciutadania, que reclama formes de govern més participatives i transparents. És a dir, les dues estructures que sustenten i legitimen la violència estructural són cada cop més visibilitzades, socialment, com a productores d’injustícia. Per tant, la demanda creixent de la seva transformació efectiva o cultural, comporta un qüestionament progressiu del seu funcionament actual que les converteix en quelcom no perdurable. Aquesta amenaça creixent de l’orde politico-econòmic establert està molt ben caracteritzada per Richard Sennett en les darreres paraules del seu llibre  “La corrosión del caràcter “  quan parlant de la conferència anual de Davos ens diu (2006: 154 i ss ):

“ Tuve una especie de epifanía en Davos escuchando a dirigentes del reino flexible. <Nosotros> es, también para ellos, un pronombre peligroso. Viven cómodamente en el desorden empresarial, pero temen la confrontación organizada. Por supuesto, temen el resurgir de los sindicatos, pero se vuelven marcada y personalmente incómodos, se remueven en sus asientos o interrumpen el contacto visual, o se refugian tomando notas si se ven forzados a discutir con los que, en su jerga, <se quedan atrás > (...) Por lo tanto, mientras entraba y salía de las salas de conferencias entre la maraña de limusinas y de policías en las montañosas calles del pueblo, me pareció que este régimen podría al menos perder su control actual sobre las imaginaciones y los sentimientos de los que están abajo (...) No sé cuales son los programas políticos que surgen de esas necesidades internas, pero si sé que un régimen que no proporciona a lo seres humanos ninguna razón profunda para cuidarse entre sí no puede preservar por mucho tiempo su legitimidad “.