Conferències: Violència de gènere

La conferència sobre violència de gènere de la professora Bàrbara Biglia va ser molt interessant perquè va estimular el debat i la controvèrsia a classe. En aquest sentit, ja des del primer moment algunes de les afirmacions de la Bàrbara semblaven no ajustar-se al que algunes companyes de la classe consideraven real. Dit d’una altra manera, en la seva concepció amplia d’una violència de gènere que transcendeix l’impacte mediàtic de l’agressió – a la que dissortadament estem acostumats a tenir noticies per TV -; algunes companyes no van acceptar la tesi que la construcció de gènere suposa, en la majoria dels casos i especialment pel que fa referència al gènere femení – una violència tan o més impactant que els casos concrets d’agressió. A continuació, analitzarem una mica més aquesta tesi i reflexionarem sobre alguns dels dubtes que vaig plantejar personalment a la pròpia conferenciant.

En primer lloc, la Bàrbara va exposar la diferència bàsica entre gènere i sexe, així com el fonament biològic d’aquesta distinció clàssica. No obstant, ben aviat ens vam adonar que el discurs feminista o de gènere ha problematitzat la suposada nitidesa entre sexe i gènere i ha fet una denúncia a la totalitat. En aquest sentit i sense entrar en detalls, la tesi de Biglia és que la construcció de gènere és quelcom intencionat i per tant respon a una voluntat política que fins fa poc tenia a veure amb la subordinació d’un gènere – el femení – respecte l’altre – el masculí. Hem dit “ fins fa poc “, per no dir que actualment tot i que hi ha una major sensibilització vers la no neutralitat d’atribuir característiques “ pseudonaturals “ als nens i les nenes. En aquest sentit, coincidim plenament amb la tesi de la Bàrbara en que la construcció de gènere és per definició quelcom conservador que pretén mantenir l’status quo.

En segon lloc, i seguint amb el raonament anterior, la Bàrbara no solament va impugnar la construcció de gènere com una construcció patriarcal; sinó també, va apostar per una reconceptualització de la noció de sexe. Així, moltes experiències i casos singulars – els nens/nes hermafrodites, el col·lectiu transsexual, etc – ens fa pensar que els trets biològics no són un determinant immòbil de la identitat sexual. És a dir, hi ha més sexes que el masculí i el femení, tot i que de nou, el discurs conservador opti per un dualisme excloent.

Finalment, pel que fa referència als propis dubtes suscitats per la teorització de la Bàrbara van tenir com a objecte el fet que els processos de construcció de gènere formen part dels processos de socialització. Aquest fet, al meu entendre, fa que sigui impossible destriar la dinàmica de socialització dels efectes de la construcció de gènere. Dit d’una altre manera, la meva sospita passa per la sensació que insistir en la distorsió de la construcció de gènere, no n’elimina el biaix, sinó que en sutilitza les formes. Per tant, com que no podem evitar el procés de socialització els intents de denuncia de les formes de gènere, comporten la perversitat inherent de sutilitzar-ne els efectes estigmatitzants o discriminatoris. En aquest sentit concret, radica la meva explicació de la permanència de les pràctiques discriminatòries malgrat l’èmfasi igualitarista del moviment feminista. En la mesura que tot sistema educatiu respon ideològicament a la reproducció de l’ordre social establert – Bourdieu i Passeron dixit -; la socialització, per més transformadora que es pretengui difícilment podrà subvertir la reproducció de l’ordre que delimita els sexes. A no ser que,  aquesta és la meva aposta personal de resolució,  transcendim les institucions per tal de generar suficients discursos alternatius fora d’aquestes que, de facto, en delimitin la seva influència i es mantinguin com a forma d’interrogació continua, sempre expectant.